espurnes

En aquest tranquil·líssim interior de l’Eixample surten als balcons i a les finestres veïns mai vistos: uns nens amb pijama que avui deuen tenir una estona més de vetlla i que no saben a qui mostrar la seva alegria perquè aquí tots som gent discreta; a la dreta, un troba en l’eixida el lloc idoni per parlar pel mòbil amb vés a saber qui; just enfront, un matrimoni gran aprofita la calor per començar a sopar a l’exterior, no es diuen res... Els sorolls dels clàxons i dels coets es van allunyant, diluint. La festa continua: les lletanies fluctuen. Avui hi ha qui parlarà un moment amb el seu pare. Demà més. La religió s’estén inexorable: sacerdots, acòlits i creients. Tots som un.

No hem encertat els designis dels déus, però no ens importa, les religions són misterioses. Participem en els ritus bevent un humil Ballantine’s, curt.

Reproduïm, amb intenció al·legòrica, una lectura del capvespre, mentre les aspes de l’helicòpter travessen la nit de lluna en quart creixent que ja s’ha post per reaparèixer demà més plena:

L’obra d’art es fruir de l’observació i el sentiment, posats en joc davant del natural. Mai una còpia servil d’aquest. En aquella funció, l’observació destria, enfoca, encaixa; la imaginació dibuixa i agrupa; el sentiment vivifica i colora.

Narcís Oller: Guspires.