navegants

Deixo de banda la mirada monocroma que no s’escau aquí i continuo amb la poesia, còmplice anònim de la Barcelona poètica del 21 al 27. Em miro els actes de demà i no sé on anar: massa poesia tancada, potser preveuen que plourà? Deixaré un poema virtual o físic a l’olivera de la Virreina o en robaré algun?

Ahir, sense buscar-los, vaig trobar uns versos de Verdaguer que em van regalar dues alumnes l’any 2002. Gairebé havia oblidat els versos i les alumnes, no me'n feu retret. Recupero veus, cares boiroses, emocions i paraules i els poso imatges apressades i asíncrones. Ja no els dic que cal assajar una mica més, com podria?



Quan jo anava per la mar,
de Barcelona a l'Havana,
¡de l'huracà rufalós
bé en sentia de cops d'ala!
Mes, lo que em feia patir
era el mal de l'enyorança
al veure'm tants dies lluny
de la terra catalana;
i li deia al mariner
que vetlla dalt de la gàbia:
-Mariner, bon mariner,
tu que tens los ulls de l'àliga,
no veuries verdejar
les riberes de la pàtria?

Per què ja no em regalen veus, músiques i versos? Ai, ho sé: ja em falta la passió i la constància. Per què...? Per quins mars navego?