Deixo de banda la mirada monocroma que no s’escau aquí i continuo amb la poesia, còmplice anònim de la Barcelona poètica del 21 al 27. Em miro els actes de demà i no sé on anar: massa poesia tancada, potser preveuen que plourà? Deixaré un poema virtual o físic a l’olivera de la Virreina o en robaré algun?
Ahir, sense buscar-los, vaig trobar uns versos de Verdaguer que em van regalar dues alumnes l’any 2002. Gairebé havia oblidat els versos i les alumnes, no me'n feu retret. Recupero veus, cares boiroses, emocions i paraules i els poso imatges apressades i asíncrones. Ja no els dic que cal assajar una mica més, com podria?
Quan jo anava per la mar,
de Barcelona a l'Havana,
¡de l'huracà rufalós
bé en sentia de cops d'ala!
Mes, lo que em feia patir
era el mal de l'enyorança
al veure'm tants dies lluny
de la terra catalana;
i li deia al mariner
que vetlla dalt de la gàbia:
-Mariner, bon mariner,
tu que tens los ulls de l'àliga,
no veuries verdejar
les riberes de la pàtria?
Per què ja no em regalen veus, músiques i versos? Ai, ho sé: ja em falta la passió i la constància. Per què...? Per quins mars navego?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
nostalgia d'altres temps, quan et sembla que sabies per on navegaves. però potser només és un efecte de la perspectiva que dóna el temps, potser no ho sabem mai per quins mars naveguem...
jo ho sé poc, kika, però la qüestió és navegar. I sí, nostàlgia de navegacions amb brúixoles que canvien de nords.
Has escoltat les Cançons tel·lúriques d'en Roger Mas?
A rem o a vela; tan se val, la qüestió és navegar "sens por de los esculls, sens por de la tempesta"...
T'imagines el món sense Verdaguer??? Costa, oi?
Salutacions des del Poble-sec, Pere.
No, Montse, endevino que ho hauré de fer. És clar que la qüestió és navegar, què si no?
Costa, encara que alguns poemes... uf!
Salutacions des de la frontera de la dreta de l'Eixample.
Publica un comentari a l'entrada