25.5.09

de prometatges i casaments (I)

Nàixer, créixer, reproduir-se i morir: això és tot, la resta són ornaments. És veritat que en l’entremig del principi i el fi (i encara abans i després) hi ha tota una vida plena de sensacions, pensaments, creences, desitjos , objectes i de literatura que en parla. Els poetes, per exemple, no han parat d’escriure versos sobre el naixement, el creixement i la mort. En Jaume va publicar no fa gaire un llibre recollint poemes sobre el naixement i fa més poc n’ha publicat un altre sobre el creixement i la reproducció; s’espera que en una data inconcreta en publiqui un tercer que recollirà poemes sobre la mort . Les sensacions, els pensaments, les creences, els desitjos, els objectes i la interrelació de tot plegat des que naixem fins que morim és el que els humans anomenem vida, o literatura.

La veritat és que el primer llibre d’en Jaume em va anar molt bé el Nadal passat i tinc esperances en el segon, que encara no he fullejat, i el tercer. La gent creu que pel fet que un llegeix de tant en tant alguns versos i escriu amb més freqüència alguna prosa ja està capacitat per facilitar un text adient en batejos, comunions, casaments, divorcis i funerals. La gent s’equivoca. Les vegades que m’han demanat els versos d’algun poeta per a casaments -la mort fa de més bon tractar, sobretot perquè el destinatari final dels versos ja no pot protestar-, m’ha costat déu i ajuda trobar alguna cosa que pensés que els escauria i que fos una mica novedosa. La gent, el dia del casament, vol sentir parlar de felicitat incondicional, de gaudis extrems, d’eternitats etèries, i un no acaba de trobar mai en els poetes tanta perfecció, possiblement perquè un llegeix poesia inadequada. Sí, molts poemes d’amor, però els meus poetes sempre presenten algun detall que parla de la vida, i si es parla de la vida...

Per exemple, agafem Espriu i el seu “Possible introducció a un epitalami”. Comença parlat d’incendis als boscos durant l’estiu, de desolació a la nit, de collites arrasades. D’acord, acaba dient:

Però segueix, tristesa enllà, el designi de vida,
car fou escrit que l’amor venceria la mort.
Ara un home i una dona joves resolien casar-se,
i nosaltres acollim somrients el coratge
dels qui confien que hi haurà demà.

La veritat, malgrat el desenllaç no crec que el padrí del casament quedés gaire content si li proposés aquest poema, més aviat imagino un somriure escèptic i la possibilitat que mai més em demanés la meva aportació a qualsevol festa, cosa, per altra banda, que ja m’estaria bé.

Podria triar un altre poema –en aquest cas només per a la núvia, i per al nuvi si se sent al·ludit- d’una delicadesa subtil i d’un realisme inqüestionable, però, seria del gust de la noia?:

Que quan travessis, ombra lleugera,
la teva llinda vers l’ombra amada,
sentis, remota, la cantadissa
de l’estelada.

Blaves, gemades, siguin les ombres,
tímid refugi ple de promesa.
Mai no decanti la teva espatlla
feix de tristesa.

I fins que vegis el riu immòbil
on van a caure les nostres vides,
que noves roses a cada albada
el plor t’amaguin de les marcides.


Josep Carner: “A una noia enamorada”

Ai, aquesta dolça tristor del poema!

Em queda l’opció d’anar a un llibre especialitzat, d’aquells que es feien fa molts anys i que resolien qualsevol situació mitjançant versos, des d’un augment de sou, a un procés de convalescència després d’una greu malaltia, fins allò que un vulgui imaginar. Ara bé, aquests llibres, com el de Manuel Marinel·lo, titulat Complements i recitats (1923), que és l’únic del gènere que tinc a casa, han quedat una mica antiquats. Jutgeu vosaltres mateixos:

Ja no et diran més donzella,
ja ets madona, i ben casada:
del tot la vida has canviada
que així ho ha volgut ta estrella.
Avui a la meravella
del món, els ulls has badat,
i veus la felicitat
que a la vida se’t presenta,
si congenies contenta
amb l’espòs que t’han donat.

O aquest altre:

Estima’l tant com te cal,
perquè ell tingui d’estimar-te;
no provis de rebel·lar-te
del domini marital.

O encara aquest, un pèl equívoc:

Autoritat patriarcal
és no més la de l’espòs,
si ell, te vol ben amorós,
si el viure amb tu el regositja,
trobareu al món la ditxa
que jo us daria a tots dos.

Bé, continuarem un altre moment aquesta història, que abans de casar-se cal pensar-s’ho una mica.


P. S. Les apostes es paguen igual si guanya el Manchester que si guanya el Barça. L'empat és el que es paga més.

3 comentaris:

Montse/Arare ha dit...

hehehe! "si el viure amb tu el regositja" m'ha recordat que al meu cunyat, que és metge, una senyora li va dir que li feia mal "el regocijo de mi marido", per no dir-ho pel seu nom!

aix... els eufemismes...

també n'hi havia un a qui l'havien operat de la basílica balear... quines coses!

o aquella que tenia ¡SIS! titis. ¡SIS!

ai, perdona...

si a mi m'arribes a llegir el que "no provis de rebel·lar-te del domini marital" t'hauria retirat la paraula per sempre més amén!

petonets poètics

F.Puigcarbó ha dit...

la vida és un neguit entre dos plors...(algú que ara no recordo)

pere ha dit...

Bé deixem-ho en codomini, com a Andorra. Aar bé...

Algun pessimista amb bloc, Francesc. Que n'hi ha que no paren de queixar-se.