17.10.09

amors, enamoraments, complicitats i indiferències

Ves per on, avui no em fa mandra copiar un paràgraf del llibre de Julien Gracq que esmentava ahir. Un fragment amable, descontextulitzat, poc conflictiu, que segurament firmaríem molts –alguns?- de nosaltres, sempre tenint en compte que la durada de les passions –tenim passions?- actualment és més efímera i el temps és més ràpid que el de l’any 50 del segle passat; i que avui, aquí, no hi ha déu que es deixi matar per res.

A partir del momento en que existe un publico literario (es decir, desde que hay literatura) el lector, que tiene delante una variedad de escritores y de obras, reacciona de dos formas: con un gusto y con una opinión. Cuando se ve cara a cara a solas con un texto les salta este mismo resorte interior que nos funciona por dentro, porqué sí, cuando conocemos a una persona: “le gusta” o “no le gusta”; es o no es lo suyo; nota o no nota, según pasa la páginas, esa sensación de liviandad, de libertad sin lastres que, no obstante, se va quedando atrapada sobre la marcha, que podríamos comparar a lo que nota el stayer al que arrastra el remolino de su entrenador; pues, efectivamente, cuando se da una conjunción propicia podemos decir que el lector se adhiere a la obra; que llena, segundo tras segundo la capacidad exacta del molde de aire que crea su velocidad voraz; constituye con ella, en la corriente de aire regular que forman las páginas al pasar, ese bloque de velocidad bien aceitada y sin fallos cuyo recurso, cuando llega la última página y se interrumpe brutalmente “el suministro”, nos deja aturdidos, algo tambaleantes en pleno impulso, como si se adueñase de nosotros un cominzo de náusea y con esa sensación tan peculiar de tener “las piernas de trapo”. Todo aquel que haya leído así un libro sigue apegado a él mediante un vínculo recio, como una adherencia, algo parecido al inconcreto sentimiento de haber vivido un milagro: durante una conversación, cada cual sabrá reconocer en el interlocutor, aunque no sea más que por la inflexión de voz particular, ese sentimiento, cuando se expresa, y lo hace, a veces, con los mismos rodeos y el mismo pudor que el amor; se coincide en determinada resonancia, es como si dos cables electrizados se rozasen. Esa sensación y sólo ella es la que convierte el lector en un prosélito fanático que no hallará descanso (y es posible que se trate del sentimiento más desinteresado que pueda darse) hasta que cuantos lo rodean no hayan compartido su singular emoción; todos sabemos de libros como ésos, que nos queman las manos y que vamos sembrando como por encanto; hemos vuelto a compar-los media docena de veces y siempre nos alegramos de que no vuelvan. Cincuenta lectores así, que anden pululando de acá para allá, son otros tantos portadores de virus filtrantes que se bastan y se sobran para contaminar a un público numeroso: se precisan sólo unas cuantas décadas, a veces algo más, con frecuencia mucho menos: sabido es que la fama de Mallarmé no tuvo más vehículo que ése: cincuenta lectores que se habrían dejado matar por él.

Julien Gracq: La literatura como bluff.


Dels amors que parla Gracq, d’aquells de tota la vida, dels que saps que sempre són amb tu, jo n’he tingut pocs, alguns dels quals he explicat indirectament o no tant i ara no recordaré per una mena de pudor a ser massa directe o de desconfiança a no ser correspost. Al llarg del temps, he tingut enamoraments plaents, uns quants, que no han resistit el pas del temps, o enamoraments sobtats d’aquells que ja saps que seran fruit d’un moment, de la novetat aparent, de la frescor despullada que et captiva. Algunes vegades, però, les meves relacions han estat somriures de pura cortesia en trobar certa complicitat, cosa que ja em sembla prou positiva, encara que al cap de poc he oblidat completament què se’m va dir i com. Sovint m’ha semblat que la relació a penes iniciada estava abocada al fracàs total, però, tot i així, he considerat que qualsevol contacte i intercanvi d’opinions és positiu. Massa sovint, he tingut la sensació d’indiferència o, encara pitjor, de rebuig, però no m’importa, perquè encara sóc capaç d’enamorar-me i de ser fidel fins a la mort, sense que em senti obligat –no hi puc fer més, és cosa del caràcter- a deixar-me matar pels meus amors. Encara si fos per un únic amor...

7 comentaris:

kika ha dit...

ves per on, me n'alegro de que hagis decidit copiar aquest trocet, que d'altra banda jo no hauria llegit mai, i m'ha fet sentir la mar de be... identificada...i com si revivís tot el que diu :-) és clar, que el firmo!!!

i saps què? la resta del post m'ha fet sentir una cosa semblant... també ho firmo!!!
:-)

gatot ha dit...

no tenia intenció de comentar-te avui, pere, perquè és tard i no vol ploure... però després de llegir el post he notat un efecte físic del que m'agradaria deixar-ne constància: "després de llegir el paràgraf transcrit de Gracq... se me n'ha anat "la vista" cap a l'esquerra...

no sé si se m'entén... físicament, he tingut la sensació en llegir el que tu escrivies que l'ull (els ulls? la percepció física era predominant sobre l'ull esquerre...) derivava cap aquella banda... quasi com sense voler;

pel que fa al fons... probablement sóc poc romàntic per bé que no sóc capaç de controlar les emocions: tot i deixar-me dur per les passions, no em sento capaç ni de matar ni de morir per amor; i evidentment... sóc un incrèdul convençut de la unicitat de qualque mena...

petonets ben diversificats, amb nocturnitat i alevosia!

Júlia ha dit...

Recordo que fa molts anys, amb una amiga i, evidentment, sense haver llegir aquest senyor, vam tenir una llarga conversa comparant els llibres amb els homes:

-Els que t'agraden a primera vista i aviat et deceben.
-Aquells que de moment no et fan ni fu ni fa i després et van agradant cada vegada més, precisen d'un esforç inicial i de la voluntat per enamorar.
-Aquells que et van agradar en un moment i no resisteixen el pas del temps.
-Aquells que un dia vas refusar i després t'has adonat que va ser una gran errada.
-Els que agraden sempre i presenten matisos diferents segons el moment de la relectura...
-Aquells en els quals pesa més el tìtol i la tapa que el contingut.
-Aquells als quals t'acostes gràcies a un comentari de recomanació...
-Etc.

Hi ha una diferència, però, cap d'ells no t'abandona si tu no vols.


Sobre matar, avui ni per llibres ni per gairebé res, les passions ja no són el que havien estat.

Clidice ha dit...

Hola pere,

d'entrada no sabia que no anaves fi, espero que tot vagi millor :)

Gràcies pel text, com la Kika m'hi he sentit molt identificada. Servidora, com no podia ser d'una altra manera, sóc de reaccions molt viscerals amb els llibres, les úniques entitats amb les que practico la possessió. Hi ha llibres i autors als que adoro, incondicionalment, fins i tot m'agraden quan no ho fan bé, perquè van ser capaços d'enamorar-me en el seu moment i, qui és capaç d'aconseguir-ho, ni que sigui amb la pàtina sèpia del pas del temps, sempre queda en el meu record d'una forma indeleble. Ara, quan odio, sóc implacable. I odio més, com més me'ls volen posar al davant, com més m'insisteixen en la seva bondat, després d'haver copsat, jo soleta, que són un autèntic bluf. I, el que és pitjor, si algú gosa recomanar-me com a excel·lent algun d'aquests abominables subproductes literaris, em dol a l'ànima, perquè automàticament associo a la persona amb "la cosa" :(

i olè! :P

Clarissa ha dit...

No t'enfadis, però em sembla que has arribat a una edat en que et pots pendre a broma a tu mateix i les relacions que has tingut, pots desdramatitzar. Jo, si expliquès això que expliques tu amb aquesta senzillesa i bon humor, en faria un relat trancedent, colpidor, ple de retrets: tu ho vas dir, m'agrada dramatitzar. No sé si quan arribi a la teva edat (i no t'enfadis per lo de l'edat) m'ho podré prendre amb el bon humor que t'ho prens tu o continuaré dramatizant. En aquest aspecte em sembla que encara estic a l'edat del pavo... ara, no sé si és qüestió d'edat o de caràcter.

Xurri ha dit...

Morir per un amor quan tens el cor ple de molts més seria, si més no, una descortesia imperdonable. Com no enamorar-te de nou només per que algú ja havia arribat abans - i si fos... i si no fos.. aiii! servituds de ser enamoradís. Com amb els llibres - quin absurd fóra no llegir res mai més després de trobar un llibre sublim! i si el proper fos millor, o igual de bo però diferent? i si així fos, voldria dir que no podries mai més rellegir? Complicat, i tan senzill. I tan senzill i tan complicat.

miquel ha dit...

kika: m'encanta tenir la teva firma al costat de la de gracq i de la meva :-)

Ah, gatot! Tothom sap que ets un romàntic sense mida, que, com tots els romàntics té tendència a disfressar -com és pot ser romàntic actualment?- la seva condició i a racionalitzar, de tant en tant, els seus sentiments, tot parlant de nocturnitat i alevosia com a justificació.

Què et puc dir, Júlia, més que confirmar fil per randa que les teves paraules són una perllongació de les meves, o del que jo no he escrit, però hauria volgut dir; encara que jo les aplicaria a les dones, és clar -o no tant- i que en realitat, no pensava més que en els llibres, dels quals, com tu dius molt bé, no cal témer més infidelitats que les del lector.

Va millor, Clidice, gràcies.
Igual que et passa a tu, clidice, als amors (llibrescos, és clar) els guardo fidelitat, fins i tot quan en relectures posteriors em sembla que no són qui eren perquè no és culpa seva -ells no han canviat- sinó evolució o involució meva.
Quant als estímuls externs per enamorar-me, de vegades són efectius i els faig cas, però a mi sempre em costa recomanar: això dels amors és una cosa tan personal i tan subtil...


Clarissa, estimada, com em puc enfadar, sobretot amb tu? Encara que la meva edat -qui creu en el temps?- és inconcreta: avui sóc un adolescent i demà un vell, i l'endemà em trobo just en el punt de maduresa que em sembla el que cal.
No hi ha res transcendent que no pugui ser intrascendent, tot depèn tant del moment, de l'estat d'ànim, del caràcter, més que del temps... Si no aprenem a relativitzar, ja podem plegar.
Una abraçada, Clarissa :-) I que consti que jo només parlo de llibres en aquest apunt.

Ja ho veus, xurri, al final sempre acabem parlant de la multiplicitats de possibilitats i d'accions que tot i ser consubstancials a la naturalesa humana sovint -tantes vegades, gairebé sempre- ens porten més que al dubte a l'acceptació o a la por. Val, m'he desviat del tema, però no.