de la liquiditat del temps

De temps en temps penso en el temps i tostemps penso que el temps no és més que un passatemps que hem inventat els humans que funciona de forma absolutament subjectiva tot i que en aquesta dèria classificatòria que ens caracteritza i per demostrar la seva existència d’una forma empírica i raonable hem acordat mesurar la subjectivitat a partir del moviment del sol i de diverses divisions que s’hi relacionen; així, parlem d’anys ( durada de la revolució de la Terra al voltant del Sol), i a partir d’aquí establim divisions i multiplicacions: mesos, setmanes, dies, hores, minuts, segons, nanosegons (uf, m’aclapara aquesta aportació científica al concepte prehistòric del temps en funció del moviment de la Terra i el Sol o la Lluna!), lustres, decennis, segles, mil·lenis, any llum (gran aportació de la física i l’astronomia!). Com si el temps que ens importa, el que vivim, el que sentim, tingui res a veure amb aquesta unitat de moviment de la Terra al voltant del Sol.

Que curiós aquest intent de mesurar un fenomen que per la seva subjectivitat i singularitat és immesurable en la mesura que podem acordar que l’home és la mesura de totes les coses i no el Sol o la Lluna o qualsevol altre cos celestial. La percepció de l’existència és, segons les circumstàncies que vivim curta o llarga; el que anomenem hores dies, anys, poden ser copsats com un període brevíssim o inacabable, rígid o fluctuant. Quants anys tens? Quina pregunta més estúpida: ara, abans d’ara, després d’ara? Ets jove o ets vell? A partir del moviment de la Terra al voltant del Sol?

Bé, no li donem més voltes, hi ha el que hi ha i no sembla que els polítics, que són els nostres representants ni els bancs, que són els representants que interactuen més amb la nostra vida , tinguin cap interès a canviar la mesura del concepte subjectiu anomenat temps, ans als contrari, faran tot el possible per aconseguir precisions pseudoobjectives inqüestionables, només faltaria que el seu poder tingués en compte la subjectivitat temporal de cada individu: ai, sobretot, les hipoteques!

De tota manera, com una petita rebel·lió que entenc, de moment abocada al fracàs, proposo ara i aquí, que tot i acceptant l’existència del temps, cadascú el fraccioni i el mesuri com més el senti o més li convingui i en faci bandera sempre que li sigui possible i no li causi problemes irresolubles, encara que si hi ha algú que es vol convertir en màrtir d’una nova mesura temporal, no trobarà en mi cap retret sinó l’admiració que qualsevol humà sent envers aquells visionaris que aporten una idea nova a un sistema obsolet.

A mi, i que consti que no tinc cap ànim de convèncer ningú, em sembla força lògic dividir el temps humà -els altres no tenen cap sentit- segons allò que bevem o podem beure, i la idea no és meva. Entenc, per exemple, que la imatge de més avall, en què cadascú podria fer les modificacions pertinents, podria ser una classificació plenament operativa i satisfactòria. Quin temps vius? El de la mamada, el del sèrum, el del Jim Beam. Quant temps va viure? Just començava a beure aigua. En fi, animo cadascú que es divideixi el temps –si és que existeix- com vulgui: el temps dels amors, el temps de les cireres, el temps de les lligues del Barça, el temps de les feines conservades, el temps dels convergents al poder, el temps de cada canvi de cotxe ...




















P. S. Veig que en Jaume ja ha enllestit la seva trilogia de la vida amb la publicació del llibre Que no mori la llum. Ara ja podem morir tranquils, sigui quin sigui el nostre temps i la seva mesura, sabedors que a qui li toqui podrà recitar els versos adients en el moment oportú.

Do not go gentle into that good night,
Old age should burn and rave at close of day;
Rage, rage against the dying of the light...

Dylan Thomas


Parlant de llum, recordeu que aquesta nit a les tres seran les dues; comença el cicle de la foscor hivernal mentre els homes (i les dones) del temps prediuen una pujada imminent de les temperatures.