Diuen que no tenia gaires ganes de celebrar els cent anys ni de tants homenatges com es preveien. I va deixar de menjar. I es va morir. Segurament ja havia dit el que volia.
El llegeixo:
Para que algo quede de este latir,
para que, si alguien quiere mirarse, pueda;
para calmar quizá alguna sed, y que alguien diga
«a mí me pasó algo semejante».
Los poetas estamos para eso:
para ofrecerles tránsito a los demás,
para que se encaramen sobre nuestros latidos, y que divisen
un poco más allá, en medio
de tanta oscuridad como nos circunda.
A veces nada tiene sentido, ni siquiera
que me des la mano o ese
limón redondo tan bello en la vereda.
A veces lo que tiene sentido no tiene sangre,
ese poco de sangre por la cual se muere.
Todo es ganas de morir de otra manera,
ganas de imitar a los ríos y que la tierra vea
que hay otras aguas y otras penas, y los cielos
contemplen misericordiosamente
nuestras peregrinaciones.
Tu oficio, poeta, es contemplar,
que todo se te escriba dentro; luego,
quizá leer allí mismo, quizá decir a los otros
lo que allí mismo, escrito, tú lees.
Tu oficio, poeta...
EL DARRER GLOP
Fa 4 hores
5 comentaris:
La llàstima és que sentim parlar una mica d'aquests bons autors quan moren, generalment.
sentir que estàs escrivint els sentiments dels altres, per als altres, com els escrivents de cartes d'amor i testaments que encara hi ha a les places d'armes a algunes ciutats sudamericanes, sona a tasca necessàriament remunerada per l'OMS :)
Em sembla una manera molt maca i molt propera de descriure l'ofici de poeta. No coneixia en José Antonio Muñoz Rojas. Gràcies.
Excel·lent elecció!
Ben cert, Júlia. I en aquest cas la majoria de reconeixements li van arribar de molt gran.
I no és aquesta la funció del poeta, Clidice: mirar i mirar-se per explicar-se i explicar i compartir amb els altres? :-)
I jo tampoc el coneixia, Teresa, o gairebé. Ahir, en llegir un poema seu, vaig pensar en el teu darrer. Ara te l'envio.
M'agrada que t'agradi, arati.
Publica un comentari a l'entrada