12.11.09

dels plaers de la comprensió

En algun moment d’aquest mes, els alumnes de 5è de Primària i de 3r d’ESO de Catalunya seran l’objectiu d’una avaluació diagnòstica de competència comunicativa, és a dir, que s’avaluarà la seva competència lingüística a partir bàsicament de les seves respostes sobre comprensió lectora (se’ls passaran diversos textos seguits d’una petita bateria de respostes opcionals) i, a més, se’ls demanarà que redactin text d’un mínim de deu línies sobre un tema prèviament proposat. Molt bé, no valoraré la prova quant la seva oportunitat, idoneïtat, dificultat (penso que la majoria dels alumnes que tinc poden treure unes notes acceptables), resultats, finalitat, etc. El que em sorprèn una vegada més és que en aquesta mena de test de capacitat lingüística s’hagi optat únicament per valorar la llengua escrita i s’hagi deixat completament de banda la llengua oral. Suposo que les autoritats pertinents em diran que això ja s’ha fet en algun altre moment o que està previst fer-ho no se sap quan. Perfecte, però l’avaluació actual (insisteixo que no opino més que sobre els aspectes científics) és incompleta i els resultats en cap cas serveixen per saber la competència comunicativa de l’alumne. Aquesta poca importància que se sol donar a la llengua oral i la sacralització de la llengua escrita és una constant des de fa temps en el país, acostumat a començar la casa per la teulada. I així ens va. Jo mateix sóc un exemple d’incompetència oral malgrat tants anys d’estudis, molts d’ells centrats en la llengua i la literatura, els quals m’han proporcionat una certa competència escrita. Jo mateix, i molts com jo, a l’hora de comunicar-nos oralment únicament som capaços de balbucejar quatre generalitats poc cohesionades que a penes serveixen per intentar expressar una idea intel·ligible que la ment ha elaborat, o com a mínim ha intuït, amb tota la seva esplendor. De fet, la situació no és tan greu mentre no es vulgui sortir a competir a països més civilitzats on fa temps que saben (aquí fa molts molts anys també se sabia) que una educació integral comença per una oralitat programada, rica i eficient més enllà del parvulari (no ens endinsem ara en les èpoques en que parlar era la forma de comunicació majoritària). I per suposat, sense expressió oral eficaç no hi ha comprensió oral i viceversa.


P.S. Un exemple d’incompetència comunicativa recíproca o d’incomunicació, no sé si divertit o de mala fe o alguna cosa més, és el que s’ha produït amb la campanya extremenya que porta el lema de “El placer està en tus manos”. Hi ha qui diu que el govern extremeny es podria haver gastat els diners en una altra cosa i hi ha alguns pares que pensen que si els seus fills i filles comencen a masturbar-se es quedaran cecs en quatre dies, com passava abans (una espurna d’informació per als qui no estan al cas: aquí, aquí i aquí). És clar que el fet que la Junta hagi encarregat part de la campanya a una botiga eròtica (Los placeres de Lola) per a dones... ja se sap. En fi, potser he llegit malament els comunicats; a mi, la campanya m’agrada, llàstima que m’agafa massa gran i no m’admetran com alumne.

8 comentaris:

Júlia ha dit...

Tota la meva vida que sento criticar les mancances de l'educació en expressió oral. Per cert, ara ja ni se sap llegir en veu alta.

Els infants i adolescents sempre estaran sotmesos a les manipulacions -terme adient pel que fa al cas- dels adults en el camp educatiu, mentre la llumenera de torn tingui el poder d'endegar qualsevol campanya que li abelleixi, mira, mira, amb els extremenys.

arsvirtualis ha dit...

És curiós perquè el portfolio d'aprenentatge de llengües, si més no pel que fa a les estrangeres, dóna molt més importància a l'aspecte oral, al comunicatiu. Penso que farien bé en potenciar-ho perquè hi ha nens-adolescents (i adults) que no poden articular oralment ni els seus pensaments ni les seves emocions.

I pel que fa a la campanya també m'agrada. Estava pensant en la possibilitat de fer el curs a distància, ara sí, la part de fer les pràctiques ja pot ser una mica complicat...

Clidice ha dit...

Recordo els examens "orals" d'abans (i no m'agrada l'expressió "abans") i les lectures en veu alta, com una forma excel·lent d'aconseguir una bona dicció i molt vocabulari. És una bona llàstima que passi la llengua escrita pel damunt de l'oral, quan aquesta última és la primera i la més important. Hem sacralitzat el llibre, sempre necessitats de símbols i hem perdut el conte i l'aprenentatge de l'experiència. Que en som de carallots!

kika ha dit...

doncs jo tenia la impressió que ara a les escoles es valorava més l'expressió oral. veig que han de fer presentacions de treballs a classe, explicant el que han fet als companys i mestres.
en canvi jo no recordo haver-ho fet mai això.
de fet no crec que n'hagi après mai de parlar bé, tot i que em toca fer-ho sovint... potser és la falta de seguretat. potser per això vaig suspendre el d de català.
de totes maneres, jo crec que una condició neessària per a la bona expressió ja sigui oral o escrita, és tenir ben clar al cap el que es vol dir. i em sembla que això és una de les coses que els falla als de la campanya aquesta.

pere ha dit...

Exactament, Júlia, tota la vida (teva i meva) que aquesta mancança és una realitat.
Pobres extremenys, sempre se l'acaben carregant. Ja ho has vist, avui en una pàgina Monzó i en l'altra Rahola. En el cas de la Rahola, vist el que tenim al país, m'ha semblat un assumpte ben menor la seva argumentació.

De tant en tant, ars, tinc alumnes europeus que tenen una facilitat per a la comunicació oral que em fa avergonyir per la part que em toca. És clar que trebalalr la llengua oral requireix més esforç que anar omplint llibretes de lletres i ja se sap que el país no ens pot exigir massa.
No creguis, bona part de les pràctiques si em de fer cas d'alguns diaris es poden fer perfectament des de casa en la més absoluta solitud física, que no mental.
(em sap greu no haver-te vist aqust cap de setmana, em van dir que eres per aquí)

Tens raó, Clidice, però tampoc no es treballava sistemàticament la comunicació oral més que en casos excepcionals. Em sacralitzat el llibre i recorregut a la llibreta (o a les pantalles de l'ordinador, que són un signe dels temps)i hem aribat a la mínima expressió, sí, en la comunicació familiar i social oral: aquest temps que sempre sembla insuficient...!

Sí, sí que parlen, kika, sobretot a la primària -em sembla-, però que jo sàpiga l'ensenyament de la comunicació oral continua sent deficient, escassa.
Evidentment, la predisposició personal, la timidesa, etc., són factors a tenir en compte a l'hora de desenvolupar l'expressió en públic (et vas posar nerviosa?)
En el cas de la campanya, és possible que un dels problemes, com passa sovint, fos me´s aviat d'enfrontament polític; a la fi és un assumpte menor que s'ha esbombat de forma desproporcionada.

Arare ha dit...

vejam:

jo crec que això de l'oralitat és un tema comú:

a l'escola es fa servir poc la llengua, però ...

als extremenys només se'ls diu que el plaer és a les seves mans, no veig que ningú parli de la llengua

glups...

arsvirtualis ha dit...

Cert, Pere. Ha estat un viatge curt. De totes maneres per nadal he de baixar de nou i he quedat amb la Montse, Ferran i Martí de trobar-nos de nou; potser hi ha una altra ocasió.

pere ha dit...

Exacte, arare, als extremeys els falta una mica me´s de pràctica lingüística, i als periodistes que parlen de les mans dels extremenys una mica més de professionalitat. I és que uns i altres, tots som lingüísticament imperfectes.

A veure, doncs, ars... És clar que de vegades trencar la virtualitat :-) A al fi, som gaire més que blocs?