Encara que alguna vegada n’he parlat, qualsevol pretensió de definir la poesia que jo –remarco el jo- pogués intentar seria un intent tan subjectiu, pobre i inútil que considero que no val la pena que m’hi posi. Competit, a més, amb els qui han dit frases enginyoses o han escrit tractats minuciosos i contrastats per explicar l’essència de la poesia em sembla extraordinàriament agosarat. Tot i així, i reprenent una mica el fil del darrer post –pobres oients!-, voldria dir quina és la meva poesia, encara que sigui indirectament.
La meva poesia, la que m’agrada, és com una pel·lícula: paraules (i silencis), imatges (estàtiques i dinàmiques) i música (antiga i moderna, sons i pauses). La importància i la gradació de cada component depèn en cada cas de la història (tantes maneres d’explicar una història, fins i tot en els que no expliquen històries!) i de l’espectador. Hi ha poesies –pel·lícules- que només tenen paraules, i m’agraden; i ha poesies –pel·lícules- que només tenen imatges, i m’agraden; hi ha poesies (poemes, dirien alguns) –pel·lícules-, que només tenen música (poques), i m’agraden. Però quan trobo una poesia en què paraules, imatges i música s’harmonitzen... Aleshores penso –sento-: és això! Com en les pel·lícules, arribar a dir –sentir-: és això! moltes vegades m’exigeix un esforç, tornar a començar, tornar a veure, rellegir; algunes vegades, una lectura ràpida és suficient. Però en els dos casos no puc estar-me de tornar a veure, de tornar a llegir paraules, contemplar imatges i escoltar música. Pot ser d’una altra manera?
LA GENT DE BÉ DEIXA "X," ANTES TWITTER
Fa 1 hora
9 comentaris:
demanes molt Pere, potser Joan Salvat s'acostaria al que pretens.
no em sol agradar la poesia, però quan tingui el més mínim dubte de què un poema m'agrada, vindré corrents a aquest post a veure si s'hi adiu. cal refiar-se dels que en saben :)
jo crec que hi ha poesia fins i tot on sembla que no n'hi ha...
no sé si m'explico, estic molt espessa. Se m'ha mort definitivament el pc i estic de dol (escric des del petitet, però no és el mateix... és com escriure amb una ploma estilogràfica o amb un boli Bic, no sé si m'entens)
estic espessa, espessa.
Ahir em vaig "beure" d'un sol glop un llibre de poemes d'un bon amic poeta andalús, que em va enviar la setmana passada. Es diu "Luna" i en parlaré al blog.
Bé: hi ha poesia fins i tot on sembla que no n'hi pot haver. He dit!
au!
Pere, espero els teus poemes per beure-me'ls d'un glop. Per quan?
Sento dir que aquest gènere anomenat "poesia" em costa molt. No entenc perquè no arriben al final del full i sovint no entenc ni un borrall. Altra cosa és allò que anomenem poètic, tot un tema. En el cas del cinema, el cine poètic és el que més m'arriba, i podem posar exemples llunyans com Tarkovski o propers com Marc Recha, o el sublim Albert Serra
Hola! M'ha agradat molt el teu blog, el trobo molt interessant, i sobretot m'ha cridat l'atenció especialment aquest post, jeje
Bé, desitjo que també t'agradi el meu. Una abraçada :)
L'imperdible de ℓ'Àηimα
La veritat està en els poemes, cal llegir, escoltar als poetes per arribar a les nostres arrels o al menys intuir-les un altra cosa son les “performans “ poètiques, les postes de sol, la pluja, etc.
Estic d’acord amb la teva poesia.
Fins aviat,
doncs no, no pot ser de cap altre manera. crec.
I algun altre -i altra- Francesc, però en el present m'és difícil trobar la poesia, cosa que atribueixo més a la meva imperícia i escassetat de lectures que a la seva manca d'existència.
No et pensis, Clidice, que una cosa és teoritzar i l'altra practicar. Jo encara tinc molts dubtes i poc rigor i estic segur que se m'escapen paraules, imatges i música. Això sí, quan trobo les tres coses, quin plaer!
No sé si hi ha poesia on sembla que no n'hi ha, Arare, però sí que és veritat que non sempre és fàcil de trobar la poesia i que, al menys a mi, m'exigeix sovint relectures i concentració; i quan no em passa això, és fantàstic, però desconfio de mi mateix.
Ja he vist que se t'ha fet malbé la ploma i que l'intent d'arreglar-la ha estat esgotador. Això de la informàtica, que només hauria de ser un mitjà, de vegades se'ns emporta mitja vida.
Uf, els meus poemes! Jo només escric.
No saps com em sento identificat amb les teves paraules, Lluís. En el meu cas, però, he arribat a dues conclusions: que he d'aanar més a poc a poc a l'hora de llegir poesia i que hi ha un nombre, que no m'atreveixo a quantificar, de poesia il·legible (i em refereixo només a la publicada).
Certament, la poesia no només són els versos negres sobre blanc; la paraula, les imatges, els ritmes..., ens envolten de poesia.
En el cas d'Albert Serra, a mi em costa.
Moltes gràcies per la teva apreciació, Jordi. I sobretot, pels ànims que em dones en parlar del meu -ara- penúltim post: sempre tendim a creure que el darrer que fem supera el fet anteriorment.
Vaig corrents a llegir-te.
La meva poesia, jaka, em demana fer un esforç important i ovint tinc la sensació, sobretot en el segle XX i XXI, que se m'escapa. No sé si un dia m'atreviré a parlar sobre això.
Una abraçada.
és el que penso, xurri, però el déu dels poetes em lliuri de pontificar.
Intentar dibuixar amb paraules una imatge, és com voler fer un esboç dels sentiments que ens produeix. Tot queda en un propòsit encara no perfet, i llavors cadascú el pot completar al seu interior (només).
Publica un comentari a l'entrada