M’agrada la fruita, tot i que a part de la poma diària en menjo molt poca; però m’encanten les formes, el tacte, l’olor (desgraciadament, tinc el convenciment que hi ha aromes que es perden, o potser és el meu nas), el procés de maduració a l’arbre, les piràmides a les botigues, els gastrònoms fruiters de carrer...
Després de l’exuberància de les collites primaverals i estiuenques, espero amb impaciència l’aparició de les fruites tardorals i hivernals autòctones: el raïm (el moscatell que assenyala la fi de l’estiu: “vinyes verdes vora el mar”), les taronges (que ja vam quedar que encara verdegen al passeig de sant Joan), les serves, els gínjols, les castanyes, les magranes, els codonys..., les olives, que per sant Antoni ja s’han collit...
Dels codonys, m’agrada la flor blanca, espectacular i una mica desmanegada i irregular, com ho seran després els fruits, de pell duríssima, d’olor que fa net i sabor aspre en cru.
La setmana passada vam fer codonyat. Recordo el codonyat de la meva infantesa que ens arribava d’uns parents de Tivissa, amb un color de sang presa i una consistència important. Com que a la mare ja no li puc preguntar com feia el seu, que durava ben bé tot l’hivern, vam anar agafant idees diverses per fer el nostre. Internet és ple de receptes, així que no us marejaré amb excessius detalls i passaré a descriure alguns moments del procés.
Se sap, per fer codonyat només es necessiten els codonys i el sucre, tot i que si ve de gust se li pot afegir llimona (una mica de suc o de pela sempre va bé), canyella... En el nostre cas, van ser tres codonys (un quilo dos-cents) i 700 grams de sucre (el sucre va a gust del consumidor). Vam començar bullint els codonys durant un quart perquè fossin més fàcils de pelar (molta gent els fa amb la pell); després de pelar-los i tallar-los, els vam deixar macerant a la nevera en el mateix recipient en què els vam coure i amb el sucre durant 24 hores; en aquest procés van anar amollant el seu suc (no em vaig poder estar de tastar-ne algun tros), cosa que permet que posteriorment no calgui remenar pràcticament gens i que no s’enganxi el sucre que ja s’ha desfet; van coure a foc lent durant una hora i mitja llarga fins que es van menjar el seu suc; després, amb la mateixa espàtula que havia servit per remenar-los, els vam convertir en una massa homogènia i vam acabar amb el batedor de sopa, res d’aparells elèctrics; finalment, vam ficar la massa en un motlle d’alumini i en una tassa. I espero que ens duri dues o tres setmanes. Llàstima que potser vam posar massa llimona.
PS Si m’atreveixo -no a Barcelona, on fa temps que tenim el forn espatllat i amb poques esperances de tornar a ser el que era-, intentaré fer una tatin de codony, perquè encara em queda la recança de la que menjava a la malaguanyada “La cuineta" de la Cala, extraordinària i delicada menja.
Després de l’exuberància de les collites primaverals i estiuenques, espero amb impaciència l’aparició de les fruites tardorals i hivernals autòctones: el raïm (el moscatell que assenyala la fi de l’estiu: “vinyes verdes vora el mar”), les taronges (que ja vam quedar que encara verdegen al passeig de sant Joan), les serves, els gínjols, les castanyes, les magranes, els codonys..., les olives, que per sant Antoni ja s’han collit...
Dels codonys, m’agrada la flor blanca, espectacular i una mica desmanegada i irregular, com ho seran després els fruits, de pell duríssima, d’olor que fa net i sabor aspre en cru.
La setmana passada vam fer codonyat. Recordo el codonyat de la meva infantesa que ens arribava d’uns parents de Tivissa, amb un color de sang presa i una consistència important. Com que a la mare ja no li puc preguntar com feia el seu, que durava ben bé tot l’hivern, vam anar agafant idees diverses per fer el nostre. Internet és ple de receptes, així que no us marejaré amb excessius detalls i passaré a descriure alguns moments del procés.
Se sap, per fer codonyat només es necessiten els codonys i el sucre, tot i que si ve de gust se li pot afegir llimona (una mica de suc o de pela sempre va bé), canyella... En el nostre cas, van ser tres codonys (un quilo dos-cents) i 700 grams de sucre (el sucre va a gust del consumidor). Vam començar bullint els codonys durant un quart perquè fossin més fàcils de pelar (molta gent els fa amb la pell); després de pelar-los i tallar-los, els vam deixar macerant a la nevera en el mateix recipient en què els vam coure i amb el sucre durant 24 hores; en aquest procés van anar amollant el seu suc (no em vaig poder estar de tastar-ne algun tros), cosa que permet que posteriorment no calgui remenar pràcticament gens i que no s’enganxi el sucre que ja s’ha desfet; van coure a foc lent durant una hora i mitja llarga fins que es van menjar el seu suc; després, amb la mateixa espàtula que havia servit per remenar-los, els vam convertir en una massa homogènia i vam acabar amb el batedor de sopa, res d’aparells elèctrics; finalment, vam ficar la massa en un motlle d’alumini i en una tassa. I espero que ens duri dues o tres setmanes. Llàstima que potser vam posar massa llimona.
PS Si m’atreveixo -no a Barcelona, on fa temps que tenim el forn espatllat i amb poques esperances de tornar a ser el que era-, intentaré fer una tatin de codony, perquè encara em queda la recança de la que menjava a la malaguanyada “La cuineta" de la Cala, extraordinària i delicada menja.
2 comentaris:
Pere si algun dia d’aquests de ple novembre voltes per l’AP7 , a l’alçada de Tàrrega, més precisament a Vilagrassa.
Ix-hi la carretera en direcció a Balaguer. Un xic desprès de Anglesola serpenteja el canal d’Urgell i, una mica cap amunt trobaràs un poble que es diu Tornabous.
Escorçant la conversa, els pagesos deixen als arbres pomes que a l’estiu no arribaven aleshores a la mesura desitjada pel “mercat”. Doncs, moltes encara hi son, madures, grogues i, a vegades porten una escletxa deguda al fred i la boira pixanera sempre present.
Demane-les un parell i t'ho en donaran una borsa i, així tastaràs d’un poquetde tot que és d'olorós la xauxa, sí, una Golden madurada a l’arbre amb tots els sucres desenvolupats o, encara una Gran Smith en seu suculent esplendor, que la majoria no és pas collida, son plantades només per fer-hi la pol•linització.
Gràcies pel suggeriment. Actualment costa trobar pomes, i moltes altres fruites, com cal. En alguns casos, sota una aparença maca, s'amaguen productes gairebé repugnants.
Publica un comentari a l'entrada