9.11.09

la paraula és déu

És diumenge; llegeixo Joan segons la versió dels monjos de Montserrat. Començo pel principi:

Al començament existia la Paraula i al Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Estava amb Déu al començament. Totes les coses han vingut a l’existència per mitjà d’ella, i ni una sola de les que han vingut a l’existència no ha vingut sense ella. En ella hi ha la vida, i la Vida era la Llum dels homes; i la Llum resplendeix enmig de les tenebres, sense que les tenebres l’hagin pogut atènyer mai.

Jo 1: 1-5


Aquests versets amb què acabo la meva (darrera) trilogia sobre la poesia em semblen espectaculars: tanta concentració expressiva tan fàcil d’entendre! Diu el primer llibre de la Bíblia: Al principi Déu creà el cel i la terra...” Però Joan, molts anys després, ens recorda que Déu, l’essència de Déu, era la Paraula, i que al principi no hi ha més creació que la de la paraula (prescindeixo de les majúscules que singularitzen i subjectivitzen). Molts anys després tenim ben clar que la paraula que fan servir els déus, els reis i reitons, els poderosos i els dèbils, crea llum enmig de les tenebres i també enfosqueix la llum amb les seves tenebres, i que de la mateixa manera que en ella hi ha la vida també hi ha la mort.

Goethe va voler refer Joan i va escriure: “Al començament existia el fet”. S’equivocava. Per a bé o per a mal, el fet és obra morta sense la paraula o, si hem de ser fidels als temps, en la majoria dels casos sense paraula publicitada. La paraula, ara com abans, és déu. Que hi hagi molts incrèduls és una altra història.

13 comentaris:

Clidice ha dit...

sense paraula no hi ha humanitat. Digues-li déu o patata, però el principi sempre és la paraula :) Joan ho va veure molt clar.

Lluís Bosch ha dit...

En això l'evangelista Joan va encertar de ple, i la frase és una de les millors frases mai escrites. Jo també crec que la vida és la narració que en fem: nosaltres mateixos som les nostres paraules i poc més.

F.Puigcarbó ha dit...

i l'home ha creat un Déu a la seva imatge i semblança, en un acte de vanitat i per considerar-se superior a la resta d'espècies. A principi no era res, després varen sortir els animals entre ells l'home i aix´ñi estem.

Si aixó que escrius al començament s'ho creuen els de Montserrat, allà ells, però les coses són molt més simples..

F.Puigcarbó ha dit...

Ja em dispensaràs Pere que un es prou curtet, però aixó de que la paraula és Déu, em sembla una bajanada, la paraula es un concepte real i Déu una entelequia, que té a veure la paraula amb Déu?

el gatot ha dit...

parles de la "realitat", pere?

si fos el cas, t'hauria de donar la raó subjectiva... segons el meu senderi, clar.

potser Goethe s'equivoqués -suposant que el que ell digués es pogués traduir sense cap dubte de la manera que afirmes- si el "fet" és alguna cosa que només existeix en tant que és conegut;

però el que no coneixem, i que per tant no podem verbalitzar, no existeix? no és real?

potser no ho és per nosaltres... com no ho era un món esfèric quan la "ciència" deia que els mars vessaven en un món pla...

prefereixo pensar que no hi va haver un principi ni un començament més enllà de la consciència...

la consciència de qui? això ja seria un altre tema! :)

petonets i llepades de pensar!

pere ha dit...

Al principi hi ha la paraula i al final també, Clidice, se li pot dir com es vulgui, i sense paraula, tota cosa és morta -o moribunda- (se m'ha enganxat el ritme sentenciós d'alguna part de la Bíblia :-) Joan era bo, dels milors poetes.

Doncs això, Lluís. I no només la frase, sinó tot el poema (ja sé, ja sé, això de la poesia...), d'una força espectacular.
Alguns dirien que nosaltres som els nostres diners, però ho dubto, potser perquè mai no he tingut prou diners per ser.

Ai, Francesc incrèdul. Vaig estar a punt de treure les frases on apareixia déu pe tal d'evitar conclusions erròneis, peò vaig pensar que si ho feia desvirtuaria la realitat, és a dir, la paraula. En aquest text, tal com jo el veig, no té cap importància el déu de la religió, sinó la metàfora; dit d'una altra manera, en tot els casos podem substituir déu per poder. La paraula és poder, la paraula és creació, la nostra realitat -mòbil i immòbil- existeix gràcies a la paraula; el nostre món (no el món, que no és més que en la mesura que l'interpretem i li donem el sentit que ens plau o podem) és viu gràcies a la paraula. Ostres, Francesc, que em poso filosòfic i només volia posar-me poètic.

gatot, com podem concebre una realitat que no podem verbalitzar? Exiteixen pensaments no verbalitzables? Existeix una realitat a la qual, encara que sigui d'una manera primitiva no sabem donar nom? És real una cosa que no coneixem o hauríem de parlar de realitat des del moment que la coneixem i, per tant, li podem donar nom i relacionar-la amb altres realitats que ho són pel fet que tenen nom? La conscièn cia no només de qui, sinó de què? Existeix una consciència sense paraules?
Això i molt més es discuteix i es discutirà gràcies a les paraules i, en un futur, gràcies a la telepatia que podem començar a discutir fins quin punt estarà formada per paraules, per simplificacions oracionals, per un càctel de sensacions, etc.

Petonets i llepades de trransmissió de pensament.

el gatot ha dit...

fas trampa, pere... duent-me al teu terreny;
:)

te l'accepto: sense paraules no discutiríem -potser sense conceptes- ni telepàticament...

però vine, si vols al meu:
un vertebrat de qui no coneixem, ara per ara, que tingui consciència de la verbalització lligada al concepte... un ratolí? un ratolí observa la pluja.
És real la pluja? és real el terra que trepitja el ratolí? és real la ratolina que fecunda quan pot? els hi calen paraules per fer seve la realitat?

O parlem només de la nostra realitat d'observadors????

Per mi... saturn existeix encara que no es digui saturn i encara que jo no sàpiga si allí algú n'és conscient; però els planetes que desconec no deixen d'existir perquè jo no els conegui... tinguin o no, qui sàpiga verbalitzar-se dins o fora d'ells...

penso que ens mirem el melic, i està bé si ens serveix per alguna cosa ni que sigui que per trobar poesia, cançons o paraules...

feia temps que no llepava gaire, però va bé deixar-se anar de tant en tant!

bona matinada!

pere ha dit...

Vins al teu terreny, gatot (entenc que em parlis de ratolins :-)

Acceptem que hi ha alguna cosa que es diu realitat i que té una definició al diccionari perquè els humans ho han decidit així. D'acord el ratolí (el gat, de moment, l'observa) es queda xop de pluja. Un altre parèntesi per decidir si el ratolí observa la pluja o hauríem de triar algun verb que no fos observar, perquè només des de la pròpia perspectiva del ratolí -sí és que existeix- seria possible verbalitzar la seva experiència. Continuo: hi ha ratolí i hi ha pluja, però existeixen si jo no formen part de la meva experiència? Una realitat que desconec és realitat? Tot és possible, però jo no en sé res, per bé que confió en tu perquè puc imaginar-te i verbalitzar-te i en conseqüència confio que la realitat que m'expliques és real.
En fi, tot són dubtes, potser sí, doncs, que existeixo i existeix el ratolí i la pluja (i el gatot que s'ho mira tot).
I és clar, si no parteixo del antropocentrisme, que em queda?
Continuarem.
És un plaer jugar amb tu a les llepades de matinada, encara que dubti que les meves llepades tinguin sentit, de matinada.

Feliç meitat de setmana.

Clidice ha dit...

res éxisteix si jo no ho veig. Si entenem aquest jo com a qualsevol ésser humà. Per dir-ho d'alguna manera, ara mateix les piràmides no existeixen perquè no les veig. I alhora existeixen perquè les està veient un altre ésser humà i les verbalitza. La gràcia de Joan és que no parla de Déu, parla del Verb, de la paraula. Del salt de l'animal a la humanitat. Penso que el Gènesi és una gran metàfora.

"Déu digué: ..." Sense paraula no hi ha creació, perquè no hi ha consciència. I, sobretot, sempre tenint en compte una cosa: Déu no va fer a l'home a la seva imatge i semblança, fou l'home que feu a Déu a la seva imatge i semblança. Després va fer a Superman, Spiderman, els Quatre Fantàstics i Doraemon, però primer va fer a Déu.

Clidice ha dit...

La frase "Penso que en el Génesi ..." hauria d'anar amb un punt i a part.

Ah! i reivindico tot el pensament filosòfic i científic medieval com a origen de tota la filosofia i el pensament actuals. Edat Mitjana = època de foscor? res de res! Aquests renaixentistes fashion que només volien vendre el seu producte, com si ells haguessin sorgit per generació espontània. Psè.

pere ha dit...

No m'embolicaré, clidice, si no és per reivindicar els grecs i romans, que ho van dir pràcticament tot :-)

el gatot ha dit...

Tot té sentit d'una anera o d'una altra, encara que no es pugui verbalitzar, pere...

penso que comets un error esperant que el ratolí verbalitzi la seva realitat -que d'alguna manera ha de conèixer- però si trobes un ratolí que parli, segur que fas la primera pela! :)

Vaig -o vinc- als teus grecs i romans, i vull imaginar que si pensem que van existir (que van ser reals) és perquè la paraula escrita en va deixar constància, tot i que això també em generaria, o em genera, dubtes dinat com sóc a la poca credulitat que professo pels que han guanyat la història escribint-la.

I torno a la teva primera resposta que vas donar al meu primer comentari; concretament a la teva primera pregunta: "com podem concebre una realitat que no podem verbalitzar?"

no sé si és l'exemple més adequat... quan jo tenia uns tres anys, ma germana em va deixar caure de la taula del menjador i vaig picar de cap a terra; com que no parava de plorar, em va dur als caballitos d'on vaig caure per segon cop per, finalment, passar-me una setmana tancat al llit, a una habitació a les fosques...
vaig viure una realitat que no podia expressar, però que va romandre amb mi fins que vaig ser capaç de verbalitzar-la. No era real fins que en vaig parlar? fins que vaig poder descriure-la?
(no tinc gaire dubte que la doble picada de cap pogués deixar-me alguna seqüela, clar, o així m'agrada pensar-ho...)

sense antropocentrisme... segurament ens queda un plaer poc qüestionable: el plaer de la descoberta! :)

que tinguis bon cap de setmana!

pere ha dit...

Sí, sí, d'acord, gatot. Però deixa-m'ho plantejar d'una altra manera més conciliadora, només a través de l'expressió externa més o menys elaborada podem aconseguir un coneixement, una interpretació i una conciència que s'acosti a la plenitud; i en aquest procés la paraula em sembla fonamental.
Entenc el teu exemple, però la realitat que vas constatar és primària, i no per això poc important, és clar, jo, en tot cas, sempre em referixo a la realitat complexa de múltiples connexions que establim amb els nostres interior i que repercuteix a l'interior i torna a l'exterior i evoluciona en tot un camp divers de percepcions, valoracions. Buf, gatot, que aquest és un tema de diàleg presencial.
Bon i calorós cap de setmana.