dels plaers de la comprensió

En algun moment d’aquest mes, els alumnes de 5è de Primària i de 3r d’ESO de Catalunya seran l’objectiu d’una avaluació diagnòstica de competència comunicativa, és a dir, que s’avaluarà la seva competència lingüística a partir bàsicament de les seves respostes sobre comprensió lectora (se’ls passaran diversos textos seguits d’una petita bateria de respostes opcionals) i, a més, se’ls demanarà que redactin text d’un mínim de deu línies sobre un tema prèviament proposat. Molt bé, no valoraré la prova quant la seva oportunitat, idoneïtat, dificultat (penso que la majoria dels alumnes que tinc poden treure unes notes acceptables), resultats, finalitat, etc. El que em sorprèn una vegada més és que en aquesta mena de test de capacitat lingüística s’hagi optat únicament per valorar la llengua escrita i s’hagi deixat completament de banda la llengua oral. Suposo que les autoritats pertinents em diran que això ja s’ha fet en algun altre moment o que està previst fer-ho no se sap quan. Perfecte, però l’avaluació actual (insisteixo que no opino més que sobre els aspectes científics) és incompleta i els resultats en cap cas serveixen per saber la competència comunicativa de l’alumne. Aquesta poca importància que se sol donar a la llengua oral i la sacralització de la llengua escrita és una constant des de fa temps en el país, acostumat a començar la casa per la teulada. I així ens va. Jo mateix sóc un exemple d’incompetència oral malgrat tants anys d’estudis, molts d’ells centrats en la llengua i la literatura, els quals m’han proporcionat una certa competència escrita. Jo mateix, i molts com jo, a l’hora de comunicar-nos oralment únicament som capaços de balbucejar quatre generalitats poc cohesionades que a penes serveixen per intentar expressar una idea intel·ligible que la ment ha elaborat, o com a mínim ha intuït, amb tota la seva esplendor. De fet, la situació no és tan greu mentre no es vulgui sortir a competir a països més civilitzats on fa temps que saben (aquí fa molts molts anys també se sabia) que una educació integral comença per una oralitat programada, rica i eficient més enllà del parvulari (no ens endinsem ara en les èpoques en que parlar era la forma de comunicació majoritària). I per suposat, sense expressió oral eficaç no hi ha comprensió oral i viceversa.


P.S. Un exemple d’incompetència comunicativa recíproca o d’incomunicació, no sé si divertit o de mala fe o alguna cosa més, és el que s’ha produït amb la campanya extremenya que porta el lema de “El placer està en tus manos”. Hi ha qui diu que el govern extremeny es podria haver gastat els diners en una altra cosa i hi ha alguns pares que pensen que si els seus fills i filles comencen a masturbar-se es quedaran cecs en quatre dies, com passava abans (una espurna d’informació per als qui no estan al cas: aquí, aquí i aquí). És clar que el fet que la Junta hagi encarregat part de la campanya a una botiga eròtica (Los placeres de Lola) per a dones... ja se sap. En fi, potser he llegit malament els comunicats; a mi, la campanya m’agrada, llàstima que m’agafa massa gran i no m’admetran com alumne.