la trompa del ruc

Mentre dinem, parlem del procés de digitalització a l’ensenyament secundari. Estem d’acord –no és discutible- que s’ha de fer, i ja es fa, però desconfiem del ritme i dels guanys a curt termini. Els elements a tenir en compte (tècnics -ordinadors, material digitalitzat, serveis de reparacions...- i humans -alumnes, professors, pares...-) ens semblen desequilibrats, amb deficiències importants si és volen aconseguir uns resultats no ja òptims, sinó simplement decents. Per altra banda, ens sembla un menyspreu al mateix procés d’ensenyament-aprenentage que no es facin uns cursos perquè el personal comenci a aplicar el nou sistema amb una capacitació suficient. La consigna és: ara toca això, ja us ho fareu! Això sí, els que vulguin entrar a l’ensenyament hauran de tenir dintre de poc un màster que els capaciti (un altre dia en podem parlar). Aquest és un país d’improvisació governamental presentada com a seriosa a través d’informes insignificants, opinions d’especialistes autodidactes o pomposos i paraules grandiloqüents de polítics provisionals que voldrien eternitzar-se al servei dels ciutadans i la qüestió és que se’n parli, per les seves accions o les seves omissions. Anem camí de l’excel·lència, de la incompetència, certament.

Seguint amb el tema, llegeixo que el PP presenta una proposta, l’enèsima, de modificació dels estudis secundaris, amb una etapa obligatòria fins als 15 anys i un batxillerat de tres anys; al final del batxillerat, una prova d’entrada a la universitat. Què faran els joves que no facin batxillerat dels 15 als 16, edat fins a la qual l’ensenyament és actualment obligatori? Llegiré el diari més atentament. La premsa no destaca aquest canvi sinó que dedica la part estel·lar de la notícia al canvi de nom i d’enfocament d’Educació per a la Ciutadania segons les etapes docents. Quina bestiesa! Sempre l’èmfasi en assumptes menors que creen més polèmica als diaris i entre els partits que a les aules.

Parlant de l’obligatorietat d’assistència. Al meu centre, com en molts altres, si un alumne no ha vingut a l’institut i la família no ha avisat, es truca a casa seva a primera hora del matí o de la tarda per advertir els pares de la falta i per demanar notícies. Ahir, durant la primera lectura de la llista, en J. no havia arribat i la família va assegurar que havia sortit de casa amb temps suficient, de manera que la cap d’estudis va marcar el número de mòbil de l’alumne:
-Ets J.?
-Sí.
-La teva mare diu que hauries d’haver arribat a primera hora, on ets?
-Sóc a la classe de Química –que respon ell a escassos metres de la seva interlocutora -hem de suposar que després de demanar-li al profe que aturés un moment la classe perquè tenia una trucada.

El noi devia haver entrat tard al centre sense que ningú ho advertís o potser s’havia perdut en algun des escassos amagatalls de l’edifici i ara reposava tranquil·lament en el seu seient habitual. L’únic error que va cometre va ser respondre al telèfon: no recordava que a l’institut no es permeten els mòbils. No sé si encara el té la directora.