20.1.10

els lemes del dimecres

Quina mandra em fa la literatura clàssica, la veritat!
En el fons tan sols serveixen per fer cites!!!


Em passa amb excessiva freqüència que, per ensopiment natural o per la raó que sigui, no trobo estímuls exteriors ni interiors que m’impel·leixin a pensar, a parlar o a escriure. De sobte, inesperadament, veig alguna cosa, escolto una conversa, llegeixo unes línies que em deixondissin. M’ha passat amb aquest comentari a un magnífic fragment escrit per Ovidi a Tristes que ens regala Clidice. M’he sentit identificat –la literatura sovint és qüestió de complicitats- amb les sensacions del comentarista. Jo, però, potser ho expressaria d’una altra forma, amb un altre matís, i demano disculpes en la mesura que les meves paraules es considerin un plagi.

Quina mandra em fa alguna literatura actual, la veritat!
Sovint, ni buscant molt a fons, no trobo una línia que em serveixi tan sols per fer una cita!!!


Segurament, el comentarista, que suposo que es refereix la literatura grecollatina (els llibres de la Bernat Metge, per entendre'ns), i jo, per raons diverses, exagerem. Jo hauré de perseverar: em queda tanta matèria per llegir! Dit això, començo a notar que entro en el meu estat d’ensopiment habitual.

PS. La veritat és que en la segona cita potser hauria d'haver dit que em sobren cites i em falta literatura. En fi, la combinatòria és extensa.

6 comentaris:

Clidice ha dit...

com era allò? "com més conec els ... escriptors actuals, més m'estimo el meu Homer?" ;)

Júlia ha dit...

Segur que en el temps d'Homer també hi havia molta fullaraca, però no ha arribat fins a nosaltres. La perspectiva és molt important.

Sadurní Vergés ha dit...

Hola, pere.

Penso que, sovint, el problema dels clàssics no és el que ni com escrivien, sinó les traduccions que ens han arribat. Moltes vegades són traduccions anquilosades, amb un català barroc i un pèl pedant, encarcarat, allunyat de l'estàndard actual. És cert que avui dia es publiquen noves traduccions i retraduccions d'alguns clàssics, però molts encara ens arriben en la versió que algú va fer a principis del s.XX i això fa que no els sentim tan propers com caldria. És a dir, que fa una certa mandra entrar-hi a fons.

Un exemple clar d'això que dic són les comèdies grecoromanes. Tal com denota el concepte "comèdia", se suposa que haurien de fer riure. En el seu context segur que ho aconseguien, i a més aconseguien fer riure un públic popular, probablement analfabet, que anava al teatre a fer gatzara i a passar-s'ho bé. En canvi, si llegim aquestes comèdies traduïdes, la gràcia no es troba enlloc, i això no crec que sigui culpa de l'obra original llatina o grega. Simplement el que passa és que el català de la traducció no faria riure ni als més graciosos. I és una llàstima, perquè una part dels gags que podem veure avui dia a les comèdies de la tele encara beuen de la font dels clàssics (equívocs sexuals, contrast entre personatges oposats...).

Salutacions,
S.

kika ha dit...

bé, però amb l'estímul d'avui i el que t'ha fet dir hauràs quedat descansat, no?
:-)

pere ha dit...

O, en tot cas, Clidice, podria afegir més m'agraden els homèrics, els ovidians, els horacians, etc. No ho diré perquè no m'acusin d'immobilista o anacrònic.

Segurament, Júlia, però com que hi havia menys gent -encara menys que sabés escriure-, els editors eren -em consta- molt exigents i el lector força preparat, no s'havien d'empassar tantes primeres pàgines que els queien de les mans.

Tens raó, Sadurní. De tota manera, poses com a exemple un gènere del qual l'èxit depèn en gran mesura del moment històric. Del teatre, a més, jo no en sé res.
Per altra banda, i entre nosaltres, et confesso que a mi hi ha clàssic que no només no em diuen res, sinó que fujo com un esperitat de les seves obres, i no em refereixo només als grecollatins.
Certament, molta literatura actual reprodueix literatura antiga, sovint sense ser-ne conscient.
Salutacions, S.

dona, relativament descansat, la ment amb deia que ho havia d'allargar més, però el físic ja no em responia. Mai no quedo content :-)

Arare ha dit...

Ets un immobilista i anacrònic encantador ;)