quotidianitats

Finalment vam pintar la llibreria del color dels reculls d”En Patufet”, que ara m’adono que és el mateix color del Costumari d’Amades, de la Història de Catalunya en vuit volums d’Edicions 62, del Diccionari Català-Castellà & Castellà-Català (1923) de Rovira i Virgili, de Companys, editat per la Generalitat, de la Història de la literatura catalana (1954) de Joan Ruiz i Calonja... Aquest cap de setmana col·locarem els llibres més petits i ja preveiem que no ens cabran perquè molts estaven dispersos per la casa i no és qüestió de deixar-los en l’anarquia del lloc on van anar a parar per circumstàncies de lectura i de comoditat. Què faré dels llibres sobrers? Quins seran els llibres negligits?

En l’encara esquelet de la llibreria, ara destaquen objectes adquirits al llarg dels anys i que no sóc capaç de situar en el seu moment inicial ni tan sols en la seva geografia precisa: tantes peces petites de ceràmica que anàvem comprant durant els anys que vam recórrer els Pirineus de punta a punta fins arribar al País Basc. Hi ha també els bulbs florits o que van florint: el jacint, que ja ha deixat d’expandir l’aroma intensa i va perdent color (el que conservo provisionalment a la capçalera); els crocus, com tulipes nanes de morat penitencial i groc vital; les flors blavoses insignificants i delicades de la calabruixa, que encara es van obrint i pugen des de la base de la inflorescència piramidal...

Avui, casualment, he llegit a l’”Avui” l’esquela de Joan Ruiz i Calonja (31/5/1923-27/1/2010). Cap creu encapçalant la nota, cap nom dels familiars o d’institucions, cap professió, cap invitació al funeral, només un text brevíssim: “Se n’ha anat discretament... tal com ell era”. No sé si m’equivoco, però penso que deu ser l’autor de la Història de la literatura catalana publicada per l’editorial Teide l’any 1954, un llibre que imagino que avui és introbable i que a mi, malgrat el munt de literatures que s’han publicat fins al moment encara em sembla interessant tenint en compte l’època i malgrat els retrets i les crítiques que no gaire després se li van fer. Us imagineu una síntesi de la història de la literatura publicada l’any 54 (deu anys després aparegué Riquer i alguns altres més endavant), enmig encara de l’intent del genocidi cultural i literari que s’intentava? Llegir mig d’amagat el que havíem estat i que no sabíem (sabien) si podríem tornar a ésser? En els meus primers anys dels estudis de filologia, i encara en els primers de la professió, ignorant com era, aquest llibre va ser al mateix temps una ajuda i un plaer.

Avui el seu autor ha estat enterrat a Granollers, discretament, imagino, com diu la nota. No tan discretament en la mesura que de mi depèn. Encara que, què més puc fer a part de deixar un petit fragment de la seva obra (el pròleg, de Jordi Rubió i Balaguer, el podeu llegir aquí) i una flor en el tanatori virtual. Heus aquí l’apèndix sencer del llibre, titulat “Panorama general de la literatura catalana d’avui”:

Els esdeveniments històrics dels nostre país que començaren amb la gerra civil han marcat una solució de continuïtat, si no en la creació literària, almenys en la difusió de les obres produïdes. Els anys d’inactivitat editorial de primer, l’escassetat de lectors, accentuada per la manca de revistes o periòdics catalans, i el predomini de les publicacions d’obres d’altres literatures han estat la causa d’una separació entre els escriptors i el poble. Aquest fet es nota més, actualment, en els gèneres literaris que necessiten un públic més extens –la novel·la i el teatre-; en els de minories –la poesia-, que ja ha estat sempre més esponerós en la nostra llengua, si bé menys afectat per aquestes circumstàncies, trobem reduïts els seus efectes a grups selectes més o menys divergents, però amb poca ressonància en llur exterior.
L’activitat dels editors, represa en els darrers anys, l’estímul dels premis literaris i potser també el desvetllament d’una consciència més independent en les generacions joves, que han crescut sense contactes amb la llengua escrita i la literatura de Catalunya, fa pensar en una comunicació progressiva d’uns i altres –escriptors i llegidors- i ensems en un augment de la producció o de la seva difusió.
Per aquests motius noi és encara possible d’historiar encara les nostres lletres dels darrers quinze anys. Les obres recents dels escriptors ja acreditats, o almenys coneguts, les hem esmentades en general en parlar de cadascun. Dels que s’han donat a conèixer després, no podem parlar-ne sense caure en omissions involuntàries, perquè tinc la convicció que gran part del que han escrit roman inèdit. Ja sé que el fet de no publicar no pot occir la producció, però al contrari pot estimular-la. I els íntims esplais d’un escriptor incipient que resten amb aquest caràcter podrien ésser el preludi d’una obra més important si els acollís un ambient propici, ara sovint desconegut, o tinguessin la sanció d’una crítica.
No citarem cap nom de la novel·la ni del teatre. Les escassíssimes mostres que coneixem de la primera no ens permeten de judicar; les del segon són de la més lamentable insignificança literària.
La poesia està més ben representada. La tendència general ens sembla de caràcter vacil·lant, entre l’intel·lectualisme derivat del mestratge de Carles Riba, l’angoixa inquieta dels moviments francesos moderns, la serenor continent pròpia del temperament autòcton i un elevet sentit religiós, metafísic. Hi ha fins ara noms importants. El valencià XAVIER CASP, que representa la perllongació de la línia que va d’Ausiàs March a López-Picó, és el millor poeta que ha sortit de València des de la Renaixença ençà. LLUÍS GASSÓ I CARBONELL, català, traductor de poetes estrangers –Valéry, Mallarmé, Keats, Heine-, és un caràcter apassionat i religiós. El jove mallorquí BLAI BONET ha merescut elogis excel·lents pel seu recent llibre místic i humà Cant espiritual.
Mostren temperament poètic prometedor, en la breu obra que ha aparegut en publicacions individuals, revistes o antologies, el benedictí de Montserrat JOAN PINELL, el crític JOAN TRIADÚ, llicenciat en llengües clàssiques; el jove advocat JORDI COTS; JORDI SARSANEDES, que s’ha revelat també recentment com a narrador de grans possibilitats, JOSEP MARIA ESPINÀS, novel·lista novell; MIQUEL TARRADELL, ALEXANDRE CIRICI, MIQUEL ARIMANY, ADOLF E. NANOT, LLUÍS PALAZON, JOSEP PEDREIRA, etc., i els representats en les antologies poètiques universitàries dels anys 1950, 1951 i 1952, entre ells algunes poetesses.



I ara és quan podria començar a comentar, però avui no toca. Esperaré, potser, les improbables notes als diaris i als blocs, que a hores d'ara ja deuen preparar la necrològica de Salinger (rellegirem?) o la recent guanyadora del Ramon Llull.