26.1.10

coneixences comunes

Passo pel Piazzolla, al carrer Nàpols, a comprar unes quantes empanades per sopar. Com que no sé si serem dos o quatre ni la gana que portarem, aprofito l’oferta de 12 per 10 euros (individualment costen dos euros). Quatre de carn picant, quatre de tonyina, dos de ceba i formatge i dos d’espinacs. Com que no en tenen de tonyina –merda!-, em decanto per dos de panís i dos de no recordo què. Em diuen que no cal que m’esperi perquè les tenen totes pràcticament a punt. M’aconsellen que no les escalfi al microones sinó al forn; i si me’n sobren, les puc congelar.

Tot el procés, fins que m’enduc les empanades –boníssimes, però les picants s’han de menjar les darreres perquè si no desgracien el gust de la resta- dura més del compte perquè la noia que m’atén va començar a treballar el dia abans i encara no domina alguns detalls, de manera que ha d’entrar a la cuina amb preguntes i portar-me respostes.

Passen uns minuts de la una i només hi ha tres o quatre clients; el gruix arribarà a dos quarts i, sobretot, a partir de les dues, de manera que la noia de la barra em dedica part del seu temps per alleugerir l’espera. Xerrem de temes insubstancials, amb frases curtes, en un diàleg amb petites pauses. Abans de marxar, quan ja ho tinc tot preparat, li pregunto de quin lloc de València és.
-De Sueca. Coneixes algú de Sueca?
Penso un instant i només se m’acut un nom:
-És clar, Joan Fuster!

La noia em somriu, no sé si per ofici o per complicitat, no tinc prou confiança per preguntar-li-ho; potser ho faré la propera vegada que vagi a dinar. Tant se val. Surto, li desitjo èxit.


Epíleg

I orgullosament, en el plat, es deixaven menjar. "Som comestibles! Som comestibles!"

Joan Fuster: Bestiari.

9 comentaris:

kika ha dit...

:-)

Olga Xirinacs ha dit...

¿Quin fragment és de Joan Fuster? Perquè per la signatura sembla que sigui tot l'article, però els euros...

F.Puigcarbó ha dit...

jo no li preguntaria a la noia si coineixia Joan Fuster!

Clidice ha dit...

anava a dir com en Francesc, per si de cas ;)

m'encanta quan ens expliques coses :)

cidoGalvao ha dit...

Empanada. Es pot dir que: és un què que amaga d’altre ( també ell) què o, un què que s’amaga en altre diguem-ne...que s'exposa.

cidoGalvao ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Ramon Aladern ha dit...

Pere, digue'm primmirat (o perepunyetes :) però vols dir que no hauríem de dir "panada" en lloc d'empanada? També quan la pasta (de farina, farcida i fregida) té forma de cresta de gall en diem "crestes".
Sí, ja ho sé, l'important no és la forma, sinó el fons. Salut!

Xurri ha dit...

Potser en aquest cas l'important no és ni la forma ni el fons, sino el gust! (i la gana)
:o)

pere ha dit...

Ja ho veus, kika :-)

Ostres, ostres, Olga... Em sembla que l'epíleg, però no em facis gaire cas. Va, ho marcaré de manera original.

Massa tard, Francesc.

Clidice, el que li he dit a Francesc; sempre que us necessito no hi sou.
Gràcies, generosa :-)

Que s'amaga entre paret i paret, o entre l'espasa i la paret, cido. Uf, quina empanada!

Et dire perepunyetes, Ramon :-) Entre el que hauríem de dir i el que volem dir em decanto per la segona opció. En el meu cas eralaparaula que calia per crear l'ambient necessari que reflectís local. I encara tindria l'opció de parlar de pastissets (no els de la terra, és clar), però potser són més petits que les empanades... què sé jo.

La gana sempre a punt, xurri; el gust va ser meu, al menys per un moment. I cert, el fons i la forma, sobretot la forma, secundaris :-)