Podem dubtar, pensar i verbalitzar o escriure el que pensem –ho fem cada a dia a totes hores amb ornaments diversos- i podem dir que això ens fa ser, que això ens fa humans. Tenim consciència de ser, molt bé, i després, què? Pensem i ens comuniquem, però, com actuem? Què fem? Perquè tinc la sensació que en darrer terme som qui som en la mesura que fem, i una mica, només una mica, pel que pensem o diem.
Mentre escric això a casa, penso en el terratrèmol d’Haití (Estat de les Antilles que ocupa el terç occidental de l'illa d'Hispaniola i limita a l'est amb la República Dominicana; la capital és Port-au-Prince Pel tractat de Rijswijk (1697), l'administració hispànica cedí la part més occidental de l'illa de la Hispaniola ( República Dominicana) a França. Haití és format per una franja central amb materials antics i serralades terciàries del plegament antillà, dins les quals hi ha depressions omplertes per materials del Quaternari.)
Després d’escriure els dos paràgrafs anteriors, continuo la meva rutina. Penso, dubto, ornamento: dic, diré, direm, diran. Potser avui no hauria de dir res. Ens llegim.
Bones festes!
Fa 3 hores
4 comentaris:
perquè ho fas això? potser si que hauries de dir més coses per ajudar-nos a seguir el fil... almenys a mi... perquè llegint-te he tingut la sensació que em portaves cap a un lloc i després m'has deixat allí sola com dient: a partir d'aquí t'ho penses tota sola. i no és gens fàcil.
fa dies que aquest tema és bastant protagonista al meu cap, però no en puc escriure res perquè no sé que dir ( a part de que ara he d'escoltar, bla, bla, bla, ja ho notes com compleixo, no? :-) i després de llegir-te a tu encara menys... ja deu ser això que dius, no?
que tinguis bon diumenge!
pintant encara?
(em sembla ara ha arribat al rutina....)
he repetit el teu post? tinc aquesta sensació...
és que diem tant i fem tan poc!
Jo penso que fem força, pel que representem econòmicament cadascun de nosaltres. Hi ha rics de la Terra que han fet públics els seus donatius i altres segurament seran anònims. Amb poc rics s'eixugarien els dèficits, però ells no sé si en tenen consciència. Els recursos que enviïn els Estats surten de la nostra butxaca, a banda del que donem en cada cas especial.
Aquesta és la idea, kika: jo només plantejo l'inici perquè sóc incapaç d'arribar més enllà, ni tan sols al nus. Tu replanteges molt bé. De vegades ens sentim incapaços de dir el que voldríem, no tant per falta de paraules com d'idees.
(crec que pintant fins al dimarts, vull ser optimista:-)
Jo ho veig així, Clidice, però potser m'enganyo perquè limito la meva visió al meu entorn, a la meva experiència.
Jo faig poca cosa, per no dir res, Olga. I el que em fot és que la meva consciència pateix poc per la meva passivitat.
Quant als Estats, segur que el que fan surt de la nostra butxaca, però el pensament d'aquesta evidència em deixa fred.
Publica un comentari a l'entrada