8.1.10

egosurfing?

Demà, és a dir avui, em toca reprendre la feina –com passa el temps fins i tot per als peudoincrèduls temporals!- i després de tants anys encara tinc aquell nerviosisme aparentment injustificat que em fa estar més pendent del dia que no és que del que és. No tenia cap intenció d’escriure res avui sinó fos que un comentari d’en Francesc al darrer post meu i el títol de la darrera novel·la guanyadora del Pla, Egosurfing, i algunes declaracions de la seva autora, m’impel·leixen més que a escriure a copiar dos fragments més del llibre de Carner menys amables, si és que això és pot dir de la literatura de Carner, que segur que sí, que el del dia dels Reis. En rellegir aquests textos, a part d’altres consideracions, sempre em pregunto per què Carner, que devia tenir 19 o 20 anys, els va escriure. Per què tenia 19 o 20 anys?

Avui els infants volen semblar grans. Tenen tots els infantons, rellotges, armilles i opinions. Quan se van fent grans, encara tenen por de semblar infants; diuen criaturada d'alguna cosa indigna i menyspreada. I balancegen el cap pausadament. I l'agricultura, la indústria i el comerç prosperen notablement.

Josep Carner: “Pròleg, el gat parla” (fragment), Deu rondalles de Jesús Infant (1904)

Lleuger, frisós, frèvol i maliciós, volva alada, bri errant, punt imperceptible, partícula voleiadora, menudència incognoscible, salto, volo, danso, m'aturo, callo, murmuro (murmuro, murmuro, murmuro).
Pel pany de la clau, per una espitllera, per un finestró, per la gatonera, per una escletxa, per una esquerdeta, vacil·lo, flairejo, m'hi fico. Murmuro, murmuro! -i pico.
No entro mai per les portes obertes de bat a bat, ni amb claror de sol. Sóc un refinat; i, com un marquès va a veure l'aimada, avenço distret en la nit callada.
Al clar de la lluna, dansaven les goges en la llacuna, dels salzes clars sota les branques, entre els joncs i les nimfes blanques. Jo que me n'hi vaig. Consumides a picades són afollades; grans vermells a tot arreu i gran picor. I feren totes el capbussó.
A la mitjanit, els morts s'aixecaven del llit. Fosses i sagristans, i vells tremolejant, ho havien vist. Sortien encarcarats, amb llargs mantells corcats. Jo que m'hi fico, murmuro i els pico. Arrenquen a córrer i tornen al fossar.
Els dissabtes, a prop de la llar, les bruixes prenien l'escombra sortint a volar. Amb unes cabelleres com unes banderes, amb uns ullals com uns penyals, amb unes mirades com unes flamarades -i passaven enmig de les nuvolades. Jo que m'hi fico, murmuro i les pico. Cada bruixa torna al seu lloc; entren tan de pressa que es tiren al foc.
¿I qui és aqueix que duu la llarga cabellera? No duu estrenyecaps; somnia alguna cosa falaguera. No ronca. Ara el veig bracejant. Somnia un Infant!
Malaurat! Desperta, retorna a la vida. D'infants, no n'hi ha; és una mentida. Les infanteses són acabades com les bruixes, els morts i les fades.

Josep Carner: “Epíleg, pel mosquit.”

3 comentaris:

Júlia ha dit...

Era Freud que deia allò dels 'perversos polimorfos'????

kika ha dit...

tens raó, són menys amables que l'anterior... segurament perquè tenia 20 anys! :-)
que tinguin una bona reentrada a la feina! (és el que es diu en aquestes ocasions, no? ai! quin pal! amb lo bé que s'està de vacances :-)

pere ha dit...

No ho sé, Júlia, però segur que ho pensava.

Hem tingut una bona reentrada, kika; ara preguem per una bona continuïtat, cosa que, com saps, és més difícil i cansada.