17.2.10

dimecres de cendra

Dies iræ, dies illa,
Solvet sæclum in favilla,
Teste David cum Sibylla !

Quantus tremor est futurus,
quando judex est venturus,
cuncta stricte discussurus !


Com si es tractés d’una operació llampec d’un exèrcit invasor, col·loquen, potser a l’alba, les cintes que ens impedeixen el pas i arriba la invasió de la cavalleria: camions de grava, piconadores i altres màquines terribles. Més tard es desplega la infanteria, proveïda d’armes tradicionals i sofisticades. La policia habilitada per a l’ocasió vigila les cruïlles i dirigeix els veïns. Estrategs diversos passegen, comenten i donen les ordres pertinents. Comença una batalla contra rellotge: es recobreix l’asfalt en bon estat amb capes d’asfalt més brillant. A la nit, el batalló de contractats i subcontractats de l’ajuntament desapareix silenciosament en una corrua fantasmal entre els fums calents de la calçada i en el barri queda l’olor acre del quitrà. Els veïns, estupefactes, a casa, pensen si tot ha estat un miratge.

Falta poc per a la remodelació de la Diagonal o per a la seva destrucció, segons es miri i es faci. Abans s’ha de fer una consulta que, amb publicitat inclosa, sembla ser que costarà pel cap baix dos milions d’euros. L’ajuntament vol que la participació ciutadana sigui un èxit –quant a la votació del pla, no en la seva elaboració, ja s’entén. Es podrà votar des dels caixers automàtics d’algunes entitats bancàries. Un dia, de matinada, potser, arribarà l’exercit invasor. I continuaran, continuaran, continuaran. Després hi haurà festa gran, focs d’artifici i, posteriorment, discursos importants amb promeses de futur i repartiment de medalles. El veïns, a casa, en un primer moment pensaran si tot ha estat un miratge.

Quina paradoxa que en aquesta època de vaques flaques hi hagi més despesa pública que en qualsevol període anterior. Quin malbaratament del cabal públic!

Finalment, els veïns, pels carrers, potser veuran algun dia que els miratges ciutadans no existeixen. Els veïns també intuiran que ningú demanarà comptes a ningú ni en aquest món ni el dia del Judici Final. Els veïns, els ciutadans, poden estar segurs que no trobaran cap Virgili que els guiï pel seu infern on serà impossible trobar cap polític perquè ells ja s’hauran encarregat de contractar –amb els diners dels veïns- algú que els porti al seu cel. Un cel, la veritat, que no voldria compartir. És clar que...

Benvinguts a la Quaresma!


6 comentaris:

kika ha dit...

en temps de crisi és bo que hi hagin obres públiques, que donin feina a la gent, fent el que sigui ... no?
amb la resta ... estem d'acord. bona narració!

pensava que potser ens veuriem a la presentació del llibre del centpeus, però no hi eres, no?

lola ha dit...

El Rèquiem de Mozart, Pere. La meva germana diu que és una música maligne. En tot cas, és brutal... Devia morir de rèquiem, el pobre.

F.Puigcarbó ha dit...

Ja Deia Joan Fuster que no hi ha res més intrínsicament pervers que l'Estat. Li va faltar afegir malbaratador

Clidice ha dit...

ja us planyo a tots plegats els que viviu en aquest poble tan estrany! ;P

Arare ha dit...

ui, em sembla que jo no sóc d'eixe món.

Em quedo amb Mozart.

pere ha dit...

Sí i no, kika. En loc de fer el quesigui més valdria que fessin alguna cosa productiva per a la societat i, a ser possible, per a ells mateixos.
Gràcies :-)
Volia a anar a la presentació de centpeus, però com que m'apunto ben poca cosa i confio en una memòria dememoriada, em pensava que era aquest dijous. Llàstima :-(

Uf, la teva germana, lola! Ho és. I la de Verdi em neguiteja, m'espanta, i... En realitat voliapujar el "Dies Irae" cantat per monjos, en gregorià, però no vaig trobar les imatges que pensava.

Sí, Francesc: treballar amb els diners dels altres sense cap responsabilitat important ja es presta a malbaratar... però, tant?

No et pensis Clidice, en els pobles més petits que freqüento també pasen coses ben estranyes; jo diria que, proporcionalment, encara més.

El vius, aquest món, Arare.
I jo també, aquests dies.