14.2.10

laberints

I és camí incert cada camí,
n´és cada vida.

Josep Carner


Trio el punt de partida: fa fred però la comtessa té un racó càlid: feia dies que no passava per casa seva perquè bloglines, el meu confident, sembla que ja no m’avisa de totes les novetats de les cases que visito i que de vegades em porten a descobrir altres cases. Descanso una mica i trio un dels múltiples camins possibles entre els enllaços, que em porta fins a la casa d’en Francesc; de casa seva passo a la llar de la Mercè, una lectora corrent; continuo el camí fins que m’aturo a fullejar llibres vells; passo per casa d’un aprenent de bibliotecari? El bibliotecari llegeix, com jo, la Júlia; i és ella qui em porta a la casa de la Isabel, que entenc que és multipropietària virtual; des d’allí agafo un corriol fins a la vella (recordeu que cabo de confessar que sóc betacista) residència d’en Jaume. Com que sobtadament m’agafen ganes d’anar lluny i de canviar d’horari, travesso l’Atlàntic en un segon o encara menys i em presento –no sé si m’esperava- al domicili que imagino provisional d’en Miq (quina hora deu ser allà?). Fa fred, torno al barri, una mica més amunt, on viu la Violette, acollidora i càlida, que es disfressarà ros sobre ros, i continuarà sent qui és. Ei, xurri, que baixo una mica i passo per casa teva, espero que no dormis i em convides a... no, ara no beurem cervesa; potser un cafè –fa anys que no en prenc- a la casa d’en Litus?. I si des d’allí (no m’hi vull estar gaire perquè vés a saber quins plans tenen) visito en Martí; en un dia d’aigua com el d’avui sembla que és una bona idea triar aquest viarany.

Martí, sisplau! Casa teva és un atzucac! Com m’ho faré per tornar a la comtessa i, des del seu nord encara amb records dels sud, retrobar el camí de retorn? I tants camins que preveia transitar. I tantes paraules que a penes tinc temps de llegir. I tantes complicitats, amors i desamors, vies cent voltes trepitjades al costat d’altres ignorades –milers- que mai sabré on em portarien... No faré trampa: avui, si no et sap greu, em quedo amb tu.

Algun dia potser em perdré definitivament. No crec que m’importés gaire.

5 comentaris:

Francesc Mompó ha dit...

Sempre tindràs la porta oberta i la llar encesa a ca Uendos.
Salut i Terra

Anònim ha dit...

Res de café, a quarts de tres de la matinada només s'escau un bourbon o similar - llàstima que jo no en se apreciar els matissos, així que ho deixarem en una cervesa, que a tothora és digne, excepte per esmorzar - o potser també??
Si et perds seguirem les empremtes dels teus comentaris com si fòssin molles de pa al bosc.

Anònim ha dit...

(era jo)
Xurri

kika ha dit...

que bonic t'ha quedat! :-)
encara sort del martí, sinó hauries perdut la nit! :-D

pere ha dit...

Gràcies, Francesc. Va bé saber que queden portes sense panys.
Casa meva és casa teva.

També per esmorzar va bé una cervesa, xurri; sempre que sigui un entrepà o un esmorzar de forquilla, que és el que hauríem de menjar si el temps i altres detalls no fossin tan ingrats. Quant al bourbon, o el que sigui, sempre es pot començar a tastar.
Gràcies per seguir les molles :-)

Gràcies, kika :-)
Oh, no, la nit no es perd mai quan viatges d'una casa a l'altra (també per la teva). És el son i no els somnis que fan perdre les nits :-)