6.2.10

escriptor

De vegades resulta difícil destriar l’autor de l’escriptor i del narrador (ara mateix tinc la sensació que sobra un terme, i això que no he afegit “persona” a l’enumeració). De vagades la persona pot eclipsar el narrador (el novel·lista, el memorialista, el contista) i les seves històries, les seves versions de la realitat o la irrealitat. De vegades el narrador, i les seves històries, no tenen res a veure amb l’escriptor, o no sabem quina relació mantenen; de vagades sí, però quina importància té?

En el cas de Pla –en quin gènere literari s’ha d’incloure?- tinc la sensació que tant els que han llegit el que va escriure com els que saben que va escriure alguna cosa han tingut i tenen una tendència excessiva a fixar-se més en el personatge que en la seva obra, cosa que, al menys a mi, em fa pensar que alguns creuen que la seva literatura té una importància relativa, potser fins i tot insignificant, si la comparem amb la seva figura.

Se m’acut això a partir de l’article de fa uns dies de l’Enric Juliana en què recordava, a partir de cites de la seva obra o viceversa, que Pla era partidari de la instal·lació d’una central nuclear –atòmica- a Pals i que malgrat que va fer el possible per dur endavant el seu propòsit, els interessos turístics del moment van impedir la realització del seu desig. Juliana aporta fragments de l’obra de Pla per donar fe de l’atomisme de Pla. Molt bé, molt interessant: l’escriptor Josep Pla era partidari de les nuclears; l’home guanya l’escriptor, o, mirat des d’una altra perspectiva, l’obra queda eclipsada pel personatge, tot i que sense l’obra no existeix l’escriptor ni el personatge.

La història no s’acaba aquí. Poc temps després, un lector de “La Vanguardia”, el cap d’obres de Vandellòs I, estimulat per l’article de Juliana escriu una carta al diari en què recorda la visita de Pla a la central nuclear (5/1/1972) i acaba dient:
Anecdòticament, ens va decebre la seva actitud personal. En deixar la central per anar a dinar, en lloc d’anar als lavabos, va fer les seves necessitats urinàries als jardinets que hi havia al davant de les oficines. El vam portar a dinar a un restaurant típic de Cambrils on, per la seva fama de bon gastrònom, ens van obsequir amb un plat típic, un excel·lent rossejat de fideus, del qual no va fer cap comentari ni elogi especial. I va escollir el primer vi que va veure a la carta, sense aprofundir gens sobre la seva qualitat com hagués fet un bon gurmet.

Una vegada més la fama de Pla, ja convertit en un mite, en una llegenda vivent gràcies a la seva obra, fa oblidar la seva obra, la seva interpretació de la realitat, que ja no cal llegir, que passa a segon terme.

És possible que Pla no fes cap comentari de l”excel·lent rossejat” perquè no el va trobar excel·lent o també perquè el va trobar excel·lent? De la mateixa manera que si va triar el primer vi que va trobar a la carta i no en va lloar les seves qualitats potser va ser perquè ja suposava que tothom coneixia les qualitats del vi? Tant s’hi val. Tinc la impressió que Pla devia parlar poc durant aquell dinar, poc del menjar i poc de les coses més importants que l’havien portat a Vandellós, però d’això darrer, que hauria de ser el realment decebedor, la carta del diari no en diu res.

En fi, que tots sabem que els àpats de Pla als 75 anys eren més aviat reiteratius i pobres i que tenia una tendència a marcar el territori, no tant per qüestions de deixar constància del seu pas sinó perquè:

En la vellesa, no podreu deixar d’orinar, almenys, una dotzena de vegades al dia, sempre suposant que no es produeixi una augmentació diríem corporal. [...] El fet, si no fos ridículament tràgic, faria riure. [...] Però, què s’hi pot fer? En la vellesa tot és inevitable, d’una fatalitat corporal omnímoda i, per acabar de complicar-ho tot, urgentíssim. [...] S’ha de tenir paciència. Si no se’n disposa en considerables quantitats, la vellesa esdevé un turment.

Josep Pla. Darrers escrits


Tots els escriptors tenen els desig d’esdevenir immortals a través de la seva obra. En el cas de Pla hi ha dies que un pot creure que la seva obra l’ha fet immortal, però altres dies predomina el sentiment que a Pla no li calia obra per arribar a la fama. Segons com bufa el vent.

10 comentaris:

Júlia ha dit...

Amb els nostres contemporanis sovint es fa difícil destriar obra i persona. Hi pesen les nostres creences ideològiques, el nostre tarannà, la política... El fet és que els bons escriptors sovint deceben, perquè ens en fem una idealització excessiva. I, per altra banda, les nostres dèries també pesen. Un dia anava al metro i dos nois joves, estudiants, comentaven que no pensaven llegir ni de bon tros Vargas Llosa, per les seves darreres actuacions polítiques. També ha passat amb Cela, amb Porcel, amb la Capmany, tot això. Només són pocs exemples, però en trobaríem molts. La veritat és que jo també vaig trigar en acostar-me a Pla, no pas perquè orinés fora de lloc o no tries el vi adient, sinó per la seva postura política, pel seu 'morro' amb els plagis -que, de fet, no en tenia de clara- i per la seva misogínia. Vaja, i per moltes coses més del seu particular tarannà complicadet. Només cal recordar les polèmiques amb allò del Premi d'Honor. Però és que barrejar literatura i honor ja són ganes de ficar-se en un bon embolic. Em temo que si de la Rodoreda se n'haguessin sabut més coses privades en la seva bona època la percepció de la seva obra també hauria canviat.

Tot demana temps per pair-se, la literatura també. I les biografies serioses sovint provoquen grans desenganys. Queda la literatura, però també aquesta ha de passar pel millor crític de tots, el temps.

Júlia ha dit...

...això de clara va per la política, és que després hi he afegit coses i ha quedat un bunyol.

Francesc Puigcarbó ha dit...

estic amb Júlia millor no conèixer personalment l'escriptor, decepció assegurada. Quan a Pla era també una mica pocasolta (diria que Carretero va del mateix pal) i per a mi sobre tot era un gran narrador.

Toni Ros ha dit...

¿De què vols que parli, si no parlo de mi? La resta impostura.

Clidice ha dit...

d'acord amb en Toni? potser si. Encara que crec honestament que el problema és nostre, per voler-ho etiquetar tot. Pla era el que era i ha esdevingut, tant li fa quina etiqueta li volguem posar. Tu què ets pere? si no ets ni pere. Escriptor? ets el teu personatge? o només un consumidor de formatge Stilton?

que passis un bon diumenge, qui siguis :)

miquel ha dit...

Segur, Júlia, que desgraciadament el coneixement de la persona ens condiciona la lectura de la seva obra, encara més si coneixem directament el personatge. De tota manera, crec que hi ha un moment en què podem arribar a prescindir de tot allò que no sigui el propi text per difícil que sigui. Una altra cosa és si l'escriptor vol que prescindim d'ell mateix quan llegim el que ha escrit. Complicat, complicat.

En el cas de Pla, resulta curiós com el personatge sovint s'imposa a la seva obra, com, per exemple, en la carta que esmento en qué el firmant dubto que hagi llegit gaire l'escriptor.

No només el temps, sinó l'atzar, els crítics i estudiosos diversos, les editorials adequades, etc., acaben situant ls obres en el lloc que els correspon (i oblidant-ne d'altres)


Jo també prefereixo conèixer les escriptores, Francesc ;-)
La veritat és que Pla, més ben dit, allò que va escriure, em sembla de primera categoria (i retocat fins a l'infinit fins arribar a la forma final)
Uf, Carretero! No li he llegit res. El que em sap greu de tot plegat és que en les properes eleccions no tindré qui votar.

Podries escriure sobre mi, Toni. Bromes a part, estic segur que tu i jo podríem fer un llistat important d'obres en les quals seríem incapaços de veure cap empremta de la biografia del seu autor, en el cas que coneguéssim la biografia, és clar. Una altra cosa és que la personalitat de l'escriptor no aparegui en la seva obra.

Pla, qui era Pla?
Tens raó, Clidice, jo no sé qui sóc si no sóc pere. Dit d'una altra manera: sóc qui sóc que no sóc jo. Quant al que escric, sóc el que escric i el que cadascú llegeix, encara que m'agradaria ser menys jo en el que dic. El nom? El nom no té cap importància; si de cas, el cognom
Bon diumenge, Clidice, amb aquest de ponent que encara bufa.

Unknown ha dit...

Hola a tothom,
Aquest cop ho he fet diferent. El meu comentari --postcomentari -- l'he escrit al meu blog, on em resulta més fàcil editar-lo amb enllaços, citacions, estils, etc.
Ara el recopio aquí:

El meu *postcomentari:

Força interessant aquest fil de comentaris, pel meu gust, *Pere!
Llegint el teu post i els comentaris que t’hi han anat deixant fins ara, he anat construint el meu argument… que escric aquí on m´és més fàcil editar-lo.

* Quant al tema del bon home de Vandellós que contesta a l’article del diari, em sembla que, efectivament, qui tenia i té encara un problema és ell i no en Pla. Que el decebés entra dins d’unes expectatives desmesurades que Pla no crec que prometés mai: Ni que hagués de parlar a cor què vols, ni de quedar-se embadalit a la central de Vandellós, ni que hagués de cantar excel·lències d’àpats ni de vins.
No sé quan va ser aquella visita, però recordo bé les paraules que expressa al video de la seva entrevista amb Soler Serrano l’any 1976:
“Si has trobat l’adjectiu [precís que calia trobar] ja t’en pots anar a casa a prendre una sopa o una truita!”
Com be intueixes, *Pere, les fartaneres i delicadeses de les que segur va gaudir a l’Hotel de l’Empordà de Figueres eren una cosa, i la dieta diària als 70 o als 80 anys n’eren una altra.
Així doncs, problemes dels fans en relació amb els seus ídols. Passem a una altra cosa.

Unknown ha dit...

* Jo crec que totes les obres tenen (com a mínim, és clar) dues possibles lectures: una és la lectura de l’obra prescindint gairebé de l’autor i les seves circumstàncies. I que és la que millor ens serveix per gaudir de l’obra a través de la perspectiva que ens interessa, el filtre que hi apliquem -que forçosament hi apliquem-, les emocions que hi projectem… i tot allò personal que hi afegim, que fan que una obra, en prosa o en vers, ens agradi, ens ensenyi i emocioni o, al revés, ens avorreixi, decepcioni o disgusti.

Aquesta és la lectura que fem sovint amb els autors més contemporanis de qui encara no tenim “perspectiva històrica” ni probablement prou dades vitals, i que com a tal, ens permet d’apropar-nos-hi quasi “virginalement”. En podríem dir lectura de manera “quasi objectiva” dins de la subjectivitat?

* L’altre tipus de lectura, considerada per alguns com a més intel·lectual o académica, i més subjectiva, té en compte les circumstàncies vitals i socioculturals -i ara també mediàtiques- en que l’obra ha estat creada pel seu autor.
El video Metrònom Ferrater inclou una cita del Gabriel que si volem tenir en compte ens assegura que:

“La verdadera comprensió d’una obra d’art només es pot obtenir, de manera paradòjica, partint de la seva absència, i refent un a un cada un dels gestos de la seva creació”.

Potser sí que aquests segon tipus de lectura ens apropa a la “verdadera comprensió”, però no cal mitificar-la, perquè com diuen la Júlia i en Francesc més amunt, correm el risc de patir greus decepcions.

Unknown ha dit...

En voleu un exemple emblemàtic que tinc ben a mà?
Aneu a visionar o revisionar el video sobre Ferrater. Mireu amb la màxima atenció l’aura mística que hi ha a l’assemblea poètica on Gabriel Ferrater puja a dir de la manera més brillant i efectiva possible el seu poema “Cançó del gosar poder” : escolteu la seva veu i empapeu-vos dels molts missatges imperatius que conté:

“Gosa poder ser fort i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt
(…)
Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre/
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi te’n ve d’Escòcia i de Roma)

(…)
No gosis no poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres de Sud.

Quan ja hagueu començar a vibrar, agafeu i obriu el llibre Les dones i els dies . Les millors obres de la literatura catalana. Nº 21. Edicions 62. 1979. i aneu a la pàgina 13. Hi podreu llegir la Nota de Gabriel Ferrater.

“L’autor vol fer notar que, encara que les peces aquí recollides són poemes des del moment que són escrites en vers, les coses que diuen no eren pas fatídicament destinades a la poetització. Així per exemple (…) la Cançó del gosar poder (pàgina 149) és un exercici sobre els verbs modals catalans , però l’autor no ha arribat encara a escriure una prosa que no tingui forma d’esponja.

[La negreta és meva, i en el llibre, l'exercici- poema és en realitat a la pàgina 147].

Bé no sé vosaltres. Jo us diré que ja no puc tornar a escoltar la Cançó del gosar poder sense desidentificar-me’n, sense desmitificar-ne el missatge, sense que em provoqui un somriure sorneguer: Exercici sobre els verbs modals catalans!
Ja no hi puc veure una crítica contra la guerra del Vietnam, ni un crit contra el napalm que matava desenes de milers de vietamites, sinó que hi visiono més aviat el got de güiski de malta escocès amb gels (“la droga dels rics” de l’exercici gramatical) que es devia estar prenent mentre trobava els exemples necessaris per fer els apunts de classe, escrits “en forma d’esponja”. Coses que té saber més del compte! No només ocupa lloc, sinó que de vegades enceta la carn!

Dit això, només afegiré, per dir-ho tot que, tanmateix, prefereixo conèixer aquesta veritat feta de petiteses humanes, de les petites misèries de la vida quotidiana (Balzac), d’amors, i desamors, decepcions i desenganys, brutícies i futeses dels autors que expliquen o justifiquen l’obra, perquè tot allò és el que foma part de la creació , fa cert i valida allò que assegura Ferrater sobre “verdadera la comprensió de l’obra”.

És prou evident doncs que cadascú pot triar llegir l’obra com vulgui, jo, triaria sempre acompanyar l’autor amb els gestos de la seva creació, per poder comprendre d’on surt o que provoca la producció.
Sovint doncs em conformo amb el primer tipus de lectura. No per voluntat pròpia, sinó per imposició de la contemproraneïtat.
Però si fos a triar, triaria sempre acompanyar l’autor en el seu camí cratiu.
I no em faria res dir el mateix pel que fa al cinema. A mi no m’importa conèixer el final ni veure el “com es va fer” abans de veure el film.
Això sí. Cal seguir una norma essencial: portar sempre una cuirassa feta d’humor protector, de desmitificació i de malfiança…
Això ens ajudarà sovint a evitar grans decepcions i gairebé sempre a patir menys.
I quan us calgui viure emocions, deixeu-vos fer, traieu-vos la cuirassa

miquel ha dit...

M'agrada, Sani Girona Roig, que unes quantes paraules d'un lector de "La Vanguardia", de Pla i meves, hagin provocat aquest comentari que s'ha converit, també, en apunt al teu bloc (blog). Aquesta és la gràcia d'escriure o de parlar, que generi conversa.
És veritat que el coneixement de l'autor pot ajudar a entendre millor el que escriu i si conec l'autor no puc deixar-lo de banda a l'hora de llegir i interpretar la seva obra, però a mesura que em faig gran tinc clar que cada vegada m'interessa menys qui és o qui era qui escriu -al menys en aspectes concrets- per concentrar-me en el que diu o va dir. I aquí entraríem en el debat entre la persona física i la literatura que podem fer quan vulguis. M'ho deixava, més interessant que l'escriptor quant els detalls de la seva vida em semblen els detalls del seu entorn.
Per cert, em fa l'efecte que Ferrater era partidari de la ginebra holandesa perfumada, beguda que a mi mai m'ha fet el pes.
Cony, sani, n'haurem de parlar de tot això, de la diferència entre el ser, voler i poder.