projectes i realitats

Seré breu, dintre de les meues limitacions, i espero que clar. Em miro una estona l’Agora d’avui en què el primer convidat és Ernest Maragall. No em quedo a veure acabar la seva intervenció, no m’interessa especialment. Millor o pitjor, més ben assessorat o més mal assessorat, fa més anys que ell que pertanyo a la professió, vull dir a la de professor, no a la de polític. La qüestió del nou calendari escolar no em fa ni fred ni calor, és únicament una anècdota que puc discutir, si ve al cas, que té poquíssima incidència en la formació dels alumnes per bé que pugui ser d’interès general per al país. Deixeu-me, per evitar la dispersió, enumerar dos aspectes de l’ensenyament públic secundari obligatori i postobligatori –el que conec millor- i si s’escau ja em demanareu detalls o la concreció d’altres punts, d’altres aspectes que em semblen bàsics per començar a centrar el tema.

1. El primer objectiu de l’ensenyament públic a l’etapa de secundària –siguin quins siguin els objectius en la seva totalitat- ha de consistir a aconseguir que tots els alumnes, amb les diferències que per diverses raons es vulguin assenyalar, acabin l’ESO i el Batxillerat amb un nivell de coneixements i preparació similars. Entenc que per aconseguir-ho en el mateix nombre d’hores lectives caldria que en determinats centres el nombre d’alumnes per aula fos més reduït i, evidentment, el nombre de mestres i professors assignats més gran. En quin percentatge? Depèn de cada cas. L’administració potser em contestaria que ja es fa. Molt bé, anem a veure resultats al final de cada etapa en tots els centres. L’administració pública no es pot permetre que l’assoliment dels objectius finals –no em refereixo a la simplificació dels mínims-, sempre discutibles, no siguin el màxim d’homogenis, sempre, insisteixo, dins de les singularitats que es vulgui.

2. Allargar la vida acadèmica dels alumnes –o tan sols deixar-la com està- a l’ensenyament obligatori (també en podríem parlar, de l’altre) amb una escassetat de contacte com l’actual amb la societat externa, real (no em refereixo a sortides i altres activitats complementàries muntades des dels mateixos centres), cada vegada més dinàmica i canviant és una opció suïcida de cara a la realització -uf, la paraula!- personal i professional dels alumnes.