9.2.10

projectes i realitats

Seré breu, dintre de les meues limitacions, i espero que clar. Em miro una estona l’Agora d’avui en què el primer convidat és Ernest Maragall. No em quedo a veure acabar la seva intervenció, no m’interessa especialment. Millor o pitjor, més ben assessorat o més mal assessorat, fa més anys que ell que pertanyo a la professió, vull dir a la de professor, no a la de polític. La qüestió del nou calendari escolar no em fa ni fred ni calor, és únicament una anècdota que puc discutir, si ve al cas, que té poquíssima incidència en la formació dels alumnes per bé que pugui ser d’interès general per al país. Deixeu-me, per evitar la dispersió, enumerar dos aspectes de l’ensenyament públic secundari obligatori i postobligatori –el que conec millor- i si s’escau ja em demanareu detalls o la concreció d’altres punts, d’altres aspectes que em semblen bàsics per començar a centrar el tema.

1. El primer objectiu de l’ensenyament públic a l’etapa de secundària –siguin quins siguin els objectius en la seva totalitat- ha de consistir a aconseguir que tots els alumnes, amb les diferències que per diverses raons es vulguin assenyalar, acabin l’ESO i el Batxillerat amb un nivell de coneixements i preparació similars. Entenc que per aconseguir-ho en el mateix nombre d’hores lectives caldria que en determinats centres el nombre d’alumnes per aula fos més reduït i, evidentment, el nombre de mestres i professors assignats més gran. En quin percentatge? Depèn de cada cas. L’administració potser em contestaria que ja es fa. Molt bé, anem a veure resultats al final de cada etapa en tots els centres. L’administració pública no es pot permetre que l’assoliment dels objectius finals –no em refereixo a la simplificació dels mínims-, sempre discutibles, no siguin el màxim d’homogenis, sempre, insisteixo, dins de les singularitats que es vulgui.

2. Allargar la vida acadèmica dels alumnes –o tan sols deixar-la com està- a l’ensenyament obligatori (també en podríem parlar, de l’altre) amb una escassetat de contacte com l’actual amb la societat externa, real (no em refereixo a sortides i altres activitats complementàries muntades des dels mateixos centres), cada vegada més dinàmica i canviant és una opció suïcida de cara a la realització -uf, la paraula!- personal i professional dels alumnes.

6 comentaris:

Júlia ha dit...

Tens tota la raó però sembla que dóna més vots parlar de coses com les vacances, sempre surt el tema, de tant en tant...

kika ha dit...

seguint amb el que diu la júlia: perquè els estudiants no voten.. només voten els professors... per tant només cal maquillar el que interessa als professors... per tant als professors només els interessen les vancances i els horaris....

pere, sembla que hagis deixar d'escriure en sec...i com seguien els pensaments?
tha vingut la son de cop? :-)

kika ha dit...

avui he tingut reunió amb la tutora de jèssica i.... de moment més m'estimo no parlar-ne, però m'ha fet pensar en el sentit de l'eso i això m'ha fet retornar aquí...
i després de rellegir-te crec que
1. si ho he entés bé, crec que si el nombre de professors per estudiant (o al revés) el decidissin en proporció (inversa) als resultats, tots els centres descomptarien en les notes... per reduir la feina dels profes... no? no em sembla gaire bon sistema.

2. suposo que aquí et refereixes a la idea de fer l'esenyament obligatori fins els 18 anys, no? això és terrible... per les raons que dius tu, i per moltes altres...
si ja ha estat evident amb l'augment de 14 a 16!

he de seguir pensant en el sentit de l'eso i en com motivar a una desmotivada!

miquel ha dit...

La qüestió és, Júlia, que fins i tot nosaltres ens apuntem més al tema de les vacances (important, és clar) que als temes professionals. No s'hi pot fer res.

No, kika, no em va venir la son de cop, és que es tractava de deixar només dos pensaments -o dos manaments si pensem en temes religiosos-. A partir d'aquí es podria iniciar el debat i anar afegint altres aspectes.
Ah, dona de poca fe que no creu en la professionalitat i la bona voluntat dels professors... La idea no és en cap moment que els professors treballin menys hores sinó que les seves hores siguin més productives.
Em refereixo a l'agment d'edat en l'ensenyament obligatori, però sobretot al fet que escol i instituts cada vegada s'allunyen més de la realitat exterior.

kika ha dit...

1. si vols augmentar la productivitat els incentius no serien els correctes, ja els professors tendirien a baixar massa les notes per tenir mes personal... no?

2. vols dir que hi han estat mai massa aprop de la realitat exterior? vaig sentir un professional de l'ensenyament que es queixava dient que els plans d'estudis havien estat fets per professors universitaris amb la intencio de formar professors universitaris.
si és cert, més lluny de la realitat no s'hi pot estar!

miquel ha dit...

Ep, Kika, jo mai no he parlat de notes; les notes només són un dels indicadors de la realitat. Hi pot haver sistemes externs al propi centre que decideixin cada cas. De tota manera, tot això no té cap importància perquè el sistema, entre altres raons per l'econòmica mai ho acceptaria.

No, mai no ho han estat, i crec que ara, amb una societat que canvia més ràpidament que mai, al menys externament, encara menys. Potser en un aspecte, però, si que s'acosten a l'exterior: tants caps tants barrets.
En l'ESO, els plans de'studi importen ben poc a l'hora de formar profes universitaris, siguin quins siguin són obligatoris i tothom arriba al final amb millors o pitjors resultats. Després de l'ESO, és una llàstima que no hi hagi més diversitats d'opcions o que algunes, per la raó que sigui, es considerin menys "importants".