2.5.10

de l'esclat -amb retard- de les oclusives en matinada de diumenge

La Rosa m’envia a través de la B. el poemari de la Rosa. Evito el verb, diu el títol. Abans d’obrir-lo jugo a imaginar quin verb evitarà la Rosa en els seus versos, ¿el substantiu que obre l’evangeli de Joan?: “Al començament existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu... Totes les coses han vingut a l’existència per mitjà d’ella, i ni una sola de les que han vingut a l’existència no hi ha vingut sense ella. En ella hi ha la vida, i la Vida era la Llum dels homes; i la Llum resplendeix enmig de les tenebres, sense que les tenebres l’hagin pogut atènyer mai." No, la Rosa, com qualsevol altre poeta , no pot renunciar a aquest verb, encara que sigui per buscar la pròpia llum. Potser la intenció és renunciar al verb que es conjuga, al que indica acció? És possible, però queda el verb que indica procés, estat, situació.

Passo amb el polze de la mà dreta, del principi al final, les pàgines del llibre, com si fos un d’aquells en què hi ha imatges en moviment que conten una història: D O S I V E R I T A T. Faig l’acció contrària, amb el polze de la mà esquerra: T A T I R... Se m’encalla una pàgina i llegeixo el poema:

Estic eixorca de certesa
i narració, eixuta de sentits
i veritat, els porus em transpiren
solitud. Sordeses inconnexes
i oclusives primitives dintre meu,
evidències d’aquest buit que s’obre
al meu voltant, d’aquesta esfera
transparent. Sóc incapaç de trobar
un mot, de fer la suma de vocal
i consonant davant d’això:
revelació certa i incerta,
cantonada perfilada del mirall.
No puc apamar el buit,
prendre l’amplada de l’abisme
fastigós. M’ofego mentre ho faig.

Encara no sóc a la meitat dels poemes que més tard llegiré. Em quedo amb les oclusives. Les oclusives són unes consonants molt curioses que, com el seu nom indica, comencen amb un tancament, sembla que l’aire pugna per sortir de la boca, però els llavis, les dents, el paladar, li ho impedeixen; finalment, però, l’aire retingut supera els obstacles i es produeix una petita explosió, el pensament s’expandeix en el verb i l’alè enterboleix el mirall que servia per comprovar si ens quedava vida. Finalment, el mirall ens reflecteix i només ens queda acceptar el que veiem o tornar a emmirallar-nos.

Continuo el fil dels poemes, durs, consistents, oclusius. Continuo la cerca en el mirall: el reflex, la lluita, la renúncia, encara més lluita, el retrobament:

...
la veritat d’aquest silenci inabastable
i confiat, que demoleix tots els reflexos
quotidians i em diu, de cop, sense esperar,
tot el que sóc.


Ara espero que, retrobada, passant de l'u al dos (i al tres) i una altra vegada a la pròpia essència, la Rosa retorni al tot del seu bloc en què fa temps que busquem nou reflexos en va. Ja és el temps.

6 comentaris:

Francesc Mompó ha dit...

Un poemari que promet. També m'ha agradat molt el tats de comentari que on has fet lligar les oclusives amb la retenció anímica del jo poètic.
Salut i Terra

Júlia ha dit...

Per cert, el títol del post sembla un títol de novel·la com ara aquell de les alveolars a la Romania...

jaka ha dit...

Que puc dir? m'agrada molt tot el que dius,el temps de la Rosa crec que tornarà...
Una abraçada Pere i gràcies per la part que em toca.

:D

pere ha dit...

És una primera lectura ràpida, Francesc. L'hauré d'anar assaborint més a poc a poc fins que les oclusives es tornin fricatives i m'acabin penetrant del tot. Un bon poemari, ens deixo constància.

Ostres, Júlia, te'n recordes quants anys aquest títol va estar a primera fila en les llibreries de vell? Jo, per cert, el tinc.


T'agraeixo molt el llibre, Rosa. Pel que sé i pel que imagino, tu en tens bona part de culpa.
Quedo a l'espera de la tornada del temps públic de la Rosa :-)

Rosa Comes ha dit...

Gràcies, Pere! M'agrada molt que t'hagis llegit els poemes i que et semblin prou interessants com per fer-ne aquest comentari tan acurat. Moltes gràcies, de veritat!

Això del temps... És més el temps mental que cap altre, oi? Però ara estic vivint coses molt intenses que potser no em deixen tant d'espai al cervell :-)

Bé, si a alguna cosa m'ha portat escriure aquests poemes és a saber que el silenci és en tant que el verb existeix i que potser recull tots aquells matisos de significat que les fronteres de les paraules no ens deixen expressar. Bé, com a mínim això espero :-)

Una abraçada molt forta!
Rosa

pere ha dit...

Gràcies per posar el teu verb aquí, Rosa. Em temo que encara ha sigut una lectura ràpida, que, com sempre em passa amb els poemes, ara toca entra-hi més a poc a poc.

Sí, el temps, així ho vull creure, sempre és mental, una altra cosa és la dèria o la necessitat de prendre-li mides a partir dels esdeveniments físics, externs. Què hi farem: sóm així. La B., que xarra prou, ja m'ha dit una de els intensitats que ni tu ni l'altra Rosa m'heu insinuat. Bé!

En darrer terme, també tenim tendència, crec, a voler expressar el silenci en paraules, com tot allò que té moviment.

Rosa, una abraçada ben forta. I ja veus, aquí desafiant els silencis :-)