14.5.10

realitats (i paraules)

L’alcalde de Barcelona cobra una burrada, més que el de Madrid, és clar. El president de Catalunya cobra més que el d’Espanya, no podria ser d’altra manera. Guanyin el que guanyin, les seves responsabilitats i la seva dedicació al servei dels ciutadans són enormes. La seva eficàcia en la gestió del diner públic, indiscutibles.

(M’estava llegint el darrer llibre de Torrent, a poc a poc. Ara he fet un parèntesi)

Les mesures per sortir de la crisi seran enormement efectives per crear llocs de treball i riquesa a repartir entre els ciutadans.

(Aquesta tarda m’he adonat que si no passa res, aviat em florirà l’orquídia)

Alguns polítics de la meva ciutat volen impugnar la consulta sobre la Diagonal perquè bé el maquinari bé el programari que es fa servir en les votacions no funciona com caldria. S’espera que es realitzi una nova consulta amb més garanties.

(Ha començat a ploure amb una força inusitada. Els trons són freqüents i poderosos)

La patronal (la de la construcció i la del turisme incloses) no acaba d’estar satisfeta amb les mesures... Com que no sóc expert en res no sé ben bé la finalitat de les mesures dels governs, però entenc que la patronal vol una societat més justa, i a poder ser, sense vagues.

( Encara no tinc clar a quins actes poètics assistiré aquest cap de setmana. Potser també faré una ullada a la Fira del llibre antic de Barcelona, a la casa Batlló)

Zapatero menteix, Hereu menteix; entremig, tot un arc de sant martí de mentides polítiques i de tot tipus, també sentimentals. Els bancs –s’hauria d’escriure en majúscules: BANCS?- presenten els comptes clars.

(Ara, potser encara llegiré algun bloc: paraules místiques, vergonyoses, vergonyants, desvergonyides, dures, iròniques, suaus, intel·ligents, entremaliades, innocents, sensuals, experimentals... Crec en la força de la paraula. La paraula, ara atomitzada en milers de fragments, algun dia s’unirà per formar una sola frase definitiva que reunirà tots els significats i tots els matisos i traspassarà pantalles, papers i l’aire, que aconseguirà unificar els milions d’ideals i desitjos dispersos de la humanitat. Qui sap si els fills dels fills dels fills dels fills que no tinc ni tindré, ho veuran?)

L’alcalde de Barcelona...

Interminable.

(Després de llegir, escriuré una mica: centenars de milers de paraules i de combinatòries al meu servei que algun dia em permetran trobar la frase justa. Crec en el poder de la paraula. La pluja, fidel companyia, ha minvat i els trons s’han allunyat. Com que és de nit, seria inútil buscar l’arc de sant martí)

8 comentaris:

kika ha dit...

com permets que et trenquin els parèntesis?

Júlia ha dit...

Cada dia estàs més literari, en el bon sentit de la paraula, ep, poca broma.

Pais secret ha dit...

L´arc de Sant Martí el veig dins de cada parèntesi, la resta és la crua realitat de cada dia.

(No és una mica romancera aquesta orquídea teva que tot just ara comença a florir? La meva és un esquelet amb tres fulles marcides i vint meravelles blanques penjant d´una sola branca. Porta dos mesos així i em sembla un miracle)

arati ha dit...

Jo em conformo amb que es reviscoli l'hibiscus, que entre la poda salvatge que li vaig fer i les gelades està que no s'acaba de decidir entre hivernar indefinidament o assabentar-se de que ja és primavera... les orquídees ja em semblen jardinería avançada.

Alguna pista dels actes poètics més recomanables pel cap de setmana? Potser podem coincidir.

Albert ha dit...

(dimecres a les justes poètiques de Meteora). (no et sé dir res més). (salut). (suposo).

Arare ha dit...

Les meves orquídies no són tan gandulotes com les teves...

Com és que - amb la teva clarividència literària, i no és broma - no has vist l'arc de Sant Martí als teus parèntesis, com diu País secret?

Salut, també suposo...

F.Puigcarbó ha dit...

jo vaig tenir tres anys i mig una orquídia esperant que floris i l'ùnic que em sortia era un tros de tija verda al costat, va acabar malament l'orquídia.

pere ha dit...

No ho permeto, kika, sinó que la realitat hi penetra, potser massa poc.

Júlia, entenc que em fas un compliment, però de vegades desitjaria una mica menys de literatura, cosa que tu, Costa, ja saps com costa :-)

Em repeteixo en els meus comentaris, A., però ara és el moment. Potser sí que l'arc de sant martí apareix de tant en tant entre els parèntesis, però la pluja i el sol, en darrer terme són la norma, l'enlluernament i la grisor.
(sóc optimista amb la florida de l'orquídea, de moment és un projecte, en canvi la verdor de les fulles és espectacular :-)

Ostres, arati, estem igual: geranis que comencen a treure fulles encara nanes, la plumbago capensis igual, l'olivera que no sé cap on tira... I l'orquídea solitària que encara no és orquídea.
Ahir vaig anatr al museu marès, avui potser a la virreina, volia passar-me per la casa de Maragall, però no ho faré, un entra i surt a la Catalònia... massa poc aire lliure. Ja diràs.

(Ho acabo de llegir, Albert: a la llibreria Ona. Una proposta molt interesant, tot i que no sé com m'agafarà la tarda del dimecres.)
(salutacions i salut)


Ei, arare, que la meva orquídea, que ni tan sols és meva, encara se m'està aclimatant.
Els parèntesis, amiga, no són res sense la manca de parèntesis. Jo ho veig així.
No cregusi, la salut, d'aquella menera, el temps no acompanya els bronquis.
bon cap de setmana.

Ostres, Francesc, estic com tu, amb la diferència que és el seu primer any. Ja aniré explicant.