tempo de literatura (divendres)

Tempo inicial i iniciàtic

Al vestíbul de la vella Universitat, la història dels inicis, la història del foll. Tantes idees, tants llibres, tants mestissatges, tant interès per “raons necessàries” i no “per autoritats” que un troba a faltar actualment . Quin principi més espectacular! A les escales, sis o set estudiants sud-americans xerren i riuen mentre em passejo pels plafons que ja havia vist a Torroella. Els segueixo al pati de lletres. Les aules han canviat els seus números, però la resta continua més o menys igual. En un banc, una parella deu parlar, si fa no fa, del mateix que parlàvem nosaltres.

Pausa

Finalment em compro l’objectiu 10-24 a Casanova. Sóc home de rampells.

Tempo exterior

Només falten vint minuts per tancar els baixos del palau de marquès on encara queda algun vestigi de Verdaguer. Ara sóc l´únic visitant d’aquest món que descansa en les prestatgeries i que batega en llibreries de tot el món. La guàrdia de seguretat m’adverteix que anirà apagant els audiovisuals, però encara sóc a temps d’escoltar Sànchez Piñol a la Xina. L’autoretrat al mirall m’aprima. No sé quin llibre triaria.

Pausa

Compro dues pastilles de xocolata, una amb llet i l’altra negra al 70 %. Són a punt de tancar.

Tempo babèlic

Al Museu Marès han col·locat les cadires sota les voltes en previsió de pluja. M’assec en una cadira de la darrera fila. Per què som tan pocs? Parlen de les avantguardes antigues, però escolto les noves avantguardes. Al cap d’uns quants poemes em sembla que entenc l’ucraïnès tan bé com Carles Hac Mor, que quan tradueix sobre el paper un dels poemes de Iurii comença a recitar “pastoral”, fins que el poeta li diu que no, que és “luxúria”... si fa no fa. Gravo una estona i més tard, en editar, m’adono que les veus són fràgils en la meva càmera.
Per què no ens podem endur els poemes més enllà de les veus i de la memòria? No té diners l’ajuntament de Barcelona per fer unes còpies en paper reciclat d’aquests excel·lents poemes?

Pausa

Em trobo amb la Joana i anem a comprar unes cerveses. Soparem coca de recapte.

Tempo virtual

Ja tard, a casa, em trobo amb la sorpresa d’un magnífic poema enviat per correu. No crec merèixer els versos que inclouen el meu jo virtual, però no em puc estar de copiar-los i agrair-los i... què puc dir sinó tenir la certesa que els seus poemes es llegiran i es llegeixen, i seran recordats.

Saragatona cita les Tristia d'Ovidi:
"Jo m’escric i em llegeixo a mi mateix -quina altra cosa puc fer?- i els meus escrits
no han de témer res de la crítica…
Per a qui treballe amb tant d’esforç? Que potser els sauròmates o els getes
llegiran els meus escrits?"








Tempo final
Agraeixo al llibreter que m’hagi facilitat indirectament els dos enllaços d’aquest post.