16.6.10

segona aproximació a la ciclista, encara sense bicicleta




Algunes de les hipòtesis de la setmana passada desapareixen en trobar la mateixa nota de petició de penediment escrita en llengua castellana; en aquest cas, a banda i banda de la porta d’una escala, cosa que podria indicar la sospita que el lladregot visqués en algun dels pisos de l’edifici. Deixem-ho estar de moment.

Quant al redactat de la nota, em pregunto quina devia escriure primer la ciclista, la catalana o aquesta darrera en castellà. No tinc prou indicis per decidir-me perquè si bé la correcció lingüística és superior en castellà, hi ha algun detall que m’inclina a imaginar un primer redactat en català, com per exemple el mot lladregot (per què no lladregota, també?), més usat en català –crec, però no sóc de fiar- que el seu equivalent ladronzuelo; dos termes que no acabo de saber fins quin punt tenen un matís literari o simplement col·loquial. En castellà es podria haver fet servir la paraula caco (i moltes altres en les dues llengües), però potser hagués tingut una connotació excessivament anacrònica i poc seriosa, de còmic de l’època franquista, de quan encara no existien els còmics. Per cert, la paraula lladregot (lladre que comet robatoris de poca importància) no sé si es fa servir amb prou propietat; si la valorem des del punt de vista objectiu, material, és perfecta; en canvi, des del punt de vista sentimental, es queda curta, tenint en compte que un de seguida s’adona de l’enorme trasbals emotiu que sofreix la víctima: me la estimo molt (sic). Tornant directament a la llengua, es diu en castellà me la quiero mucho (remarco el pronom de 1a persona)?

Encara sense passar del principi de la nota, entenc que en un registre estàndard cada vagada es fan servir més els adjectius benvolgut o querido precedint el substantiu que indica el destinatari, tant si és un nom comú com un antropònim; però, per què no estimat, que seria la traducció directa del castellà querido, o, en la traducció inversa, una mica més lliure, on ha anat a parar l’antigament omnipresent apreciado? És clar que també s’hagués pogut recórrer a una fórmula més seca, més neutra, més pròpia d’un cert emprenyament o distanciament que no es vol acabar de manifestar per tal de no ofendre un lladre susceptible; és a dir, s’hagués pogut començar amb un simple lladregot / ladronzuelo, amb la inclusió optativa d’un signe d’exclamació.

Veig que ja porto unes quantes ratlles escrites i, deixant de banda el cas de la pronominalització, encara sóc a l’inici. No sé si es prudent continuar la meva anàlisi d’aficionat fins al final, suposo que no; però parlant precisament del final, no em puc estar de fer notar un aspecte que si només hagués llegit la nota en castellà m’hagués passat desapercebuda: ciclista triste. Van robar la bicicleta a un noi (home) o a una noia (dona)? Impossible de saber (es podria saber per elements no estrictaments gramaticals?). En canvi, l’adjectiu de dues terminacions de la versió catalana és definitiu: ciclista trista. Evidentment, l’ús del determinant la davant del nom hagués desfet qualsevol equívoc. Per què no l’ha escrit la ciclista trista? Aquí les meves hipòtesis són moltes i variades, de manera que ho deixarem per un altre dia.

6 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

tenint encompte el primer text, és una noia, sinó hauria posat ciclista trist, i jo diria que sap qui li ha pispat la bici o bé ho sospita. Si no hi ha un rerefons que se'ns escapa en ambdos notes, aquesta noia és insegura, de caràcter dèbil i molt romàntica i en sa vida tornarà a veure la bici.

Bon dia!

Júlia ha dit...

I si això de la bicicleta és una metàfora i el que li va robar va ser quelcom més íntim???? Posats a somniar literàriement...

kika ha dit...

això de 'yo me la quiero mucho' m'ha fet recodar unn traductor automàtic i un cert text traduit automàticament també del català al castellà! :-)

Clidice ha dit...

hi trobo a faltar un "Dios guarde a Vd. muchos años" com cal, que sense això les instàncies queden coixes ;)

anna g. ha dit...

això de "ladronzuelo" em convida immediatament a recordar les pàgines de "El lazarillo de Tormes"... i les comes mal colocades, a tancar els ulls :)

petons!

pere ha dit...

Sí, Francesc, però si no haguéssim vist el text en català...
Pobra noia, encara que estic d'acord amb les teves dues darreres apreciacions.

Ja podria ser, Júlia. És clar que hi ha coses que quan es roben no es poden tornar i qualsevol demanda de restitució resulta inútil.

No ho descartaria, kika, però continuo amb ganes de saber més. A veure si qualsevol dia em trobo el text amb anglès, francès, italià i imagino noves hipòtesis.

No, no, clidice. Te'n rius perquè no has volgut penetrar en l'ànima de la víctima.


Jo també vaig pensar en el segle d'or, anna; encara, per un moment, en el XIX. Davant del patetisme del prec, la qüestió de correcció lingüística -coses lleus-, va quedar en un segon terme :-)