I si el diumenge farà cinc anys que va morir Moncada, avui en fa quaranta que va morir Carner. Hi molta gent que llegeix Moncada actualment? Francament , no ho sé, però no descarto que algú ens presenti en qualsevol moment una estadística absolutament fiable dels seus lectors per dies, poblacions, franges d’edat... I el mateix sobre Carner i molts altres. Per què continuem llegint Moncada i Carner? Em sembla una pregunta del tot innecessària, prefereixo les respostes, o els silencis.
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau color de cel,
diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.
¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n'és cada vida.
Josep Carner. El cor quiet (1925)
MOLT MÉS QUE UN EMBOLIC DOMÈSTIC
Fa 3 hores
7 comentaris:
Quaranta anys! Com passa el temps, recordo el trist i aleshores minoritari debat sobre 'no haver-li donat el premi d'honor', la cultureta té moltes misèries i s'obliden aviat.
Només de llegir-lo, la música que suggereix, ja invita a fer el camí, porti allà on porti.Tan fi, tan fi...
M´hauré d´aplicar una mica i llegir Moncada, encara no l´he estrenat i ara mateix em sembla un sacrilegi.
Carner sempre se m'ha travessat i això que l'he llegit, si us plau per força, que ja se sap els mestres ;) en canvi Montcada no l'he llegit, encara li vaig donant voltes.
m'apunto al premi d'honor alternatiu de leslletres Catalanes que proposen des de la Panxa, tot i que amb en Carner m'has agafat en fora de joc, després m'hi poso.Abans quan penxava una efmèride diaria se me n'escapaven pocs però ara vaig penjat. Ah! demà és el dia mundial del medi ambient.
Pere, quin regal més gran que ens has deixat i mira que jo ja havia avisat al meu bosc.
T'espere per una passejada multicolor!!!
He de confessar que feia molt de temps que no llegia a Carner. Per això és interessant passejar pels blocs...
En aquesta ocasió seguint la ruta del Bosc del Somnis he arribat fins al teu i he pogut gaudir de la lectura d'aquest poema.
Gracies per compartir
Tants anys ja, Júlia... Sí que sap greu que no li donessin el Premi d'Honor. Som un país estrany.
A., hi ha qui li retrau a Carner que fes cançonetes, però ja veus que fàcilment entren.
Comença per les narracions de Moncada, deixa les novel·les per després. en el meu cas, no sé fins quin punt les complicitats de la terra me l'ecosten més que als lectors llunyans, però continuo consideran que és una literatura excel·lent.
Clidice!
De vegades passa que els autors obligatoris creen rebuig. No sé que es pot fer: fem una lectura compartida, ara que ja som grans?
I Moncada... Va, comença qualsevol dia.
Gràcies, Joana, per passejar per aquí i per incloure'm en el teu passeig. Ara tornaré a visitar-te per seguir el teu camí.
Gràcies a tu, Elena per voler compartir.
I no triguis massa a continuar llegint els camins de Carner.
Publica un comentari a l'entrada