13.10.10

bandera roja

M’acabo de rellegir L’euboic en aquest matí que simula ser de diumenge i decideixo que em cal airejar abans de dinar. Grisor de mar, de cel i d’arena. Els locals de la platja tenen les terrasses buides, però veig, a traves dels vidres i dels plàstics, les taules dels interiors plenes. Encara que no devem baixar dels dinou graus, el vent que bufa crea una sensació de fred, de tardor irreversible. A la platja, els surfistes aprofiten les onades mentre els pels altaveus es recorda que hi ha bandera vermella. Una llanxa de la Creu Roja rescata un surfista sense forces. Un altre desisteix. Una noia atalaia les petites històries de la mar. Una altra noia, també solitària, manté un contacte amb l’infinit. Una parella, asseguda a els escales, resisteix les espurnes de les ones. El passeig, ara amb el vent a favor, continua semidesert... Recullo els instants i els penjo al compte nou de Flicr (no sé quantes vegades he perdut definitivament el nom i la contrasenya). Buidor, lassitud, poques ganes de fer res que no sigui mecànic.




























Fa una estona, els enllaços de la dreta del bloc m’avisen que alguns companys han estat premiats. Des d’aquí els felicito col·lectivament per si m’oblido de fer-ho individualment. Qui sap si l’any vinent hi haurà un premi per als blocs sanguinaris.

5 comentaris:

PS ha dit...

No acabo d´entendre aquesta mena d´atracció fatal que tenen algunes persones pel mar quan està emprenyat. I mira que m´agrada contemplar-lo però de lluny i amb respecte. Un dia de la setmana passada quan tot just començava la llevantada me´n feia creus de la imprudència d´una família saltant les roques mentre les onades rebotien escuma a tort i a dret. Tots , els pares i tres o quatre nens que no devien passar dels dotze anys. Realment hi ha necessitat haven-t´hi com hi ha camins de ronda i miradors enlairats?
Llavors corre-m´hi tots a lamentar-nos...
Amb "lo maco" que és mirar-s´ho de lluny. Avui el mar te colors de tardor, és verd i prop dels rius i rieres té el color de la terra.

Clidice ha dit...

a mi el mar em fa basarda, serà massa adn de terra endins que m'impedeix comprendre la necessitat d'un safareig tan gran :( i si s'emprenya i fa vent encara més, poc que m'hi veuran!

Montse ha dit...

un dia et trencaran la cara (i la màquina) hehehe... perquè no demanes permís per fotografiar, oi que no? catxisssssssss!!!

;)

boniques fotos!

Ferran ha dit...

El mar es increíble, emprenyat o en calma, parla per si mateix i si et deixas anar, és una de les millors sensacions que hi han. Hi es trova a faltar.

miquel ha dit...

L'atracció del perill, A. Desafiar el perill és una forma de sentir-se viu. I comparteixo el teu neguit: aquests dies vaig veure una imatge per la tele d'un pare amb el nen al coll amb les onades que els llepaven: insensat!
Les de Barcelona que vaig veure eren una mica d'anar per casa.
Gràcies epr fer.me sentir la mar que veus. Teníem pensat pujar, però al final vam decidir que ja trobaríem un moment millor.

A mi tammé em fa respecte, clidice, tot i que al mateix temps em fascina. Tot i així, continua preferint la terra, l'entenc més.

Dona, Arare, gairebé sempre faig fotos en llocs públics i sense ànim de lucre. A vegades fins i tot em surten mig bé :-)


Segur, fenix, però a mi m'agrada deixar-me anar a certa distància o ben a la vora de terra en dies de calma. Nado fatal. Ara, contemplar-lo una estona vivifica.