25.10.10

el pretext: els personatges plans en la novel·la

Hi ha un munt d’autors que han teoritzat sobre la novel·la (o la narrativa en general): Bourneuf & Ouellet, Souvage, Tacca, Todorov, Booth, Barthes, Prieto, Genette, Kristeva... D’entre tots, el meu preferit continua sent Forster. Potser E. M. Forster és més conegut per les seves novel·les Una habitació amb vistes o Passatge a l’Índia, totes dues convertides en pel·lícula, però a mi m’agrada especialment, i en rellegeixo alguna part esporàdicament, el seu assaig Aspectes de la novel·la, que trobo que se sembla força a una novel·la, com a mínim en els aspectes de la història (ara què passarà?, ara què ens explicarà?) com de l’argument (per què va passar?).

Malgrat que Aspectes de la novel·la recull un cicle de conferències de Forster del llunyà 1927 al Trinity College, de Cambridge, moltes de les anàlisis que s’hi fan em semblen ben vigents diguin el que diguin els més moderns i, a més, estan explicades –potser pel col·loquialisme propi de les conferències- d’una forma diàfana, amb interessants exemples. La seva divisió, per exemple, dels personatges en plans i rodons veig que continua fent-se servir, amb les aportacions que es vulgui de teòrics posteriors. Deixo a continuació breus fragments sobre el tema que més endavant em serviran per passar de la ficció a la realitat.



Los personajes planos... en su forma más pura se construyen en torno a una sola idea o cualidad... Una de las grandes ventajas de los personajes planos es que se les reconoce fácilmente cuando quiera que aparecen. Son reconocidos por el ojo emocional del lector, no por el ojo visual que meramente toma nota de la recurrencia de un nombre propio. Para un autor... resultan muy útiles, ya que nunca necesitan ser introducidos, nunca escapan, no es necesario observar su desarrollo. Una segunda ventaja para el lector es que son fáciles de recordar después. Permanecen inalterables en su mente porque las circunstancias no los cambian; se deslizan inconmovibles a través de éstas y ello les concede en retrospectiva un carácter tranquilizador.


Los personajes de Dickens son casi todos planos (Pip i David Copperfield intentan ser redondos, pero de una manera tan tímida que más que cuerpos sólidos parecen pompas). Casi todos ellos pueden resumirse en una frase, y, sin embargo, existe una maravillosa sensación de profundidad humana. Probablemente, la inmensa vitalidad de Dickens hace que sus personajes vibren un poco; así que toman prestada de él la vida y parecen tener una existencia propia. Es un ejercicio de prestidigitación; tan pronto como miremos el seZor Pickwick de perfil descubriremos que no tiene más relieve que un disco de gramófono. Pero nunca se nos ofrece esta visión lateral. Mr Pickwick es sumamente hábil y experimentado. Da siempre la impresión de tener algún peso... Quienes no gustan de Dickens tienen excelentes argumentos. Debería ser un mal escritor. En realidad, es uno de los más grandes, y su enorme éxito en la creación de tipos sugiere que los personajes planos pueden poner más relevancia de la que admiten los críticos más intransigentes.

E. M. Forster: Aspectos de la novela. Editorial Debate, 1983.*

* No sóc culpable que la versió catalana sigui posterior.

5 comentaris:

Allau ha dit...

Gràcies, Pere, per Dickens i Foster. Els personatges (de Dickens) són molt més rodons del que pretenia l'altre (Foster).

kika ha dit...

i també maurice és de foster, no? em va agradar tant aquell llibre!

i ara dius qye passarem de la ficció a la realitat? ...

Clidice ha dit...

vaja, això de Dickens ja pren proporcions de conxorxa, m'estic tornant conspiranoica :P

Montse ha dit...

caram,caram, hauré de llegir Foster!

miquel ha dit...

Gràcies a tu, Allau, pels teu univers del mestre que llegeixo amb plaer (i jo que pensava que Carner...)
Va, rodons o plans... simplement dickensians :-)

Si, sí, kika, Maurice és també d'ell, publicada després de la seva mort.
La intenció era la concreció de personatges plans (o rodons) de la nostra realitat més propera. Però mai no sé si faré el que em proposo.

Ei, ei, Clidice, que L'Allau i jo no ens havíem dit res. Una altra cosa és que el meu subconscient hagi actuat, el conec poc i no el domino.

Arare, a part del novel·lista, contista... el Forster assagista es llegeix amb gust, crec. I fins i tot pot ser útil per a les novel·listes ;-)