No sóc persona de fer gaire balanços de l’any a finals de desembre ni de llistar propòsits a principis de gener, entre altres raons perquè els meus anys comencen al setembre i s’acaben a l’agost. Però, a més, els balanços i els propòsits no depenen del temps que marca el calendari sinó del propi ritme personal i del ritme que marquen els altres.
Aquest gener, per exemple, el ritme me l’han marcat els altres amb la llei antitabac o la seva modificació. La veritat és que la nova legislació no m’afectarà gaire més que la llei anterior. Continuaré sortint a caminar en els moments lliure que em deixi la feina i tindré un cert neguit quan en acabar l’àpat en un restaurant no pugui fumar. No discuteixo res, acataré o transgrediré aquesta llei, com ho faig -fem- amb d’altres segons les circumstàncies
El que em sembla terrible de tot plegat, a banda dels rius de tinta real o virtual que fa córrer, és la consideració del tabac com el primer genet de l’Apocalipsi, els enfrontaments verbals tant o més viscerals que raonats i raonables, les proporcions del tema fins a punts que em semblen inconcebibles, els maniqueismes –o no- com aquest, les hipocresies institucionals basades en la salut i l’economia, el patètic cas de les delacions... M’explicava avui un amic mentre dinaven en un bar dels del menú a nou euros el cas d’uns metges residents i d’una senyora de la neteja de l’hospital de la Vall d’Hebron denunciats per una supervisora de neteja que els va pescar fumant en una habitacioneta que no tenia cap altra funció que la que se li volgués donar.
L’amo d’aquest mateix bar, a qui mai no he vist fumar, quan he anat a pagar perquè en lloc de quedar-me a fer sobretaula he decidit sortir a fer una cigarreta, m’ha dit que està perdent diners, que a dinar vénen els mateixos, però que el dia és molt llarg i la gent ja no es passa el temps entrant a fer una cervesa i una mica de tertúlia. Diu que s’està plantejant acomiadar un dels dos cambrers que té. Què hi farem: coses del progrés i de la salut, qüestions de vida o mort.
Prefereixo la versió dels Platters, però:
L'oli del president
Fa 31 minuts
8 comentaris:
Massa integrisme Pere, de totes maneres fumar al carrar té els seus riscs, a banda de constipar-se.
http://kollonades.blogspot.com/2011/01/un-home-rep-limpacte-dun-tros-de.html
La noticia és certa, no és de les inventades.
L'afició a la delació i l'integrisme fanàtic d'alguns i algunes, afavorit pels poders públics, és el més inquietant de tot plegat.
Sentit comú!
Trovava a faltar una entrada teva sobre el tema, però, no et mutlles del tot em sembla.
Bona tarda, aquest tema ja toca els límits del límit... ho trobo tot plegat d’un radicalisme tant però tant exagerat que fa riure, francament crec que també i podria haver bars, restaurants, discos etc. per a fumadors i el que no vulgui fum doncs que no hi vagi i al inrevés també... poc a poc es va acostant la llei seca encara que de moment aquesta es “cultura” i desprès vindrà la del “foie” i la dels ibèrics i cada vegada tot serà mes i mes avorrit...
Jo si pogués fumaria, i tant que fumaria el mal es que m’ofego... ai, si ja ho diu: fumar es un placer...
sí que funu, i em molesta aquesta llei, respecto a la gent amb qui traballo , pero que no puguis fer un cafetó amb el cigarret em treu de polleguera, aixó es la caça i captura del fumador: per altre banda la industria farmacéutica se enriquirá amb els productes antitabac i al mateix l'estat, "us en recordeu de la campanya de la grip A" dons aixó es el mateig. Els pobres restaurants i bars han surtint perdent amb l'adecuació dels centres i ara augmentat les taules fores i les estufes; qui sap si algú del estat está ficat en aquesta nova inverció.
Estic d'acort la versió dels platters es millor
M.P
Exacte, Francesc. I el curiós és que gent que abans parlava civilitzadament ara sembla irracional.
No l'havia llegida la notícia que esmentes. Sí, sí, hi ha nous i diversos perills.
Va fumar a l'exterior és fer salut ( a més, jo ja agafo una morenor molt interessant a l'hivern:-)
Exacte, inquietant, Júlia. Més enllà del motiu en si, m'inquieten els comportaments.
Tens raó, Ferran, em mullo una mica però volia aconseguiir no ofegar-me.
Sobreto jaka, fa la sensació que en alguns moments es converteix en el tema central de les possibilitats de l'apassionament humà i el problema més greu... En fi, ho deixo estar. I algunes argumentacions són demencials per ridícules.
No fumis, no. I jo també ho hauria de deixar, ho sé. És un plaer perillós.
Que algú s'enriqueix i algú s'empobreix no ofereix cap dubte, M.P. i que els interessos amagats (i no amagats) són importants també és veritat. Quant al cafè, sé d'un grup que es reunien al bar en acabar la feina a prendre una cerveseta i ara van a la casa de la que viu més prop.
Algun dia hauré de pujar la versió dels Platters :-)
Em temo que a totes les societats fa falta l'ase dels cops, sigui quin sigui, els motius són el de menys...
Sí, però aquest ase no para de rebre cops de totes bandes.
Publica un comentari a l'entrada