No sabia si titular aquest post “la magnitud de la tragèdia” -que se’m perdoni per l’intent de plagi que no podria ser- , “la innocència perduda”, “de més dures en vindran”, “desolació”, o de qualsevol altra manera que se us pugui acudir.
Aquesta tarda -els diumenges són horrorosos-, després de diversos i enginyosos intents de recuperar la pantalla de l’ordinador, és a dir, d’accedir al sistema operatiu, o, dit d’una altra manera, al disc dur, he desistit definitivament. Perduda qualsevol esperança, he tornat a carregar el ja antiquat Windows XP, amb una pregària inútil: que no hem quedés esborrat tot el material del disc dur.
En aquest moment, el meu ordinador és com el cervell d’un recent nascut que ha d’anar fent camí a partir d’un llarg procés d’aprenentatge; o potser se sembla més a aquell que ha tingut una lesió cerebral i ha de tornar a començar, però que mai no aconseguirà ser el mateix.
Tots els programes esborrats (processadors de textos, conversors de vídeo, programes d’imatges, programes de realització de pàgines web...)
Els programes rai. Tots els continguts guardats desapareguts: fotos, vídeos, música (piratejada i pròpia), i, sobretot, els textos. Pàgines i pàgines de textos personals o públics. Pàgines de la feina, que són les que trobaré més a faltar immediatament: les de literatura de batxillerat, on treballem sense llibre de text, les de tots els altres cursos (exàmens, lectures, fragments d’autors, síntesis, esquemes, enquestes, criteris de treball...). Pàgines de la quotidianitat privada i oficial que ni tan sols sé quines eren.
Correus guardats que s’han esfumat, excepte els de gmail, i les adreces dels seus destinataris, en un simulacre d’aïllament del món. Recopilacions dels llocs preferits que s’han fet fum...
No cal continuar. Informàticament parlant, avui torno a començar gairebé de zero. És una aventura que al principi em serà dura: tanta memòria virtual perduda, una part de la qual era ben real. Només em consola el fet que -un incendi?- em queda el paper; molt menys del que voldria i que ara, avui, necessito urgentment.
Quanta desolació per tanta poca cosa. Demà farà un sol que potser escalfarà una mica, a la nit, sortiran les estrelles o les imaginarem, els amics continuaran on eren i qui sap si en farem algun altre, jo, potser, continuaré escrivint aquí, els africans mediterranis tindran una mica més d’esperança, potser. I si no és així, serà una altra cosa.
I espero que ningú no em pregunti per les còpies de seguretat.
Aquesta tarda -els diumenges són horrorosos-, després de diversos i enginyosos intents de recuperar la pantalla de l’ordinador, és a dir, d’accedir al sistema operatiu, o, dit d’una altra manera, al disc dur, he desistit definitivament. Perduda qualsevol esperança, he tornat a carregar el ja antiquat Windows XP, amb una pregària inútil: que no hem quedés esborrat tot el material del disc dur.
En aquest moment, el meu ordinador és com el cervell d’un recent nascut que ha d’anar fent camí a partir d’un llarg procés d’aprenentatge; o potser se sembla més a aquell que ha tingut una lesió cerebral i ha de tornar a començar, però que mai no aconseguirà ser el mateix.
Tots els programes esborrats (processadors de textos, conversors de vídeo, programes d’imatges, programes de realització de pàgines web...)
Els programes rai. Tots els continguts guardats desapareguts: fotos, vídeos, música (piratejada i pròpia), i, sobretot, els textos. Pàgines i pàgines de textos personals o públics. Pàgines de la feina, que són les que trobaré més a faltar immediatament: les de literatura de batxillerat, on treballem sense llibre de text, les de tots els altres cursos (exàmens, lectures, fragments d’autors, síntesis, esquemes, enquestes, criteris de treball...). Pàgines de la quotidianitat privada i oficial que ni tan sols sé quines eren.
Correus guardats que s’han esfumat, excepte els de gmail, i les adreces dels seus destinataris, en un simulacre d’aïllament del món. Recopilacions dels llocs preferits que s’han fet fum...
No cal continuar. Informàticament parlant, avui torno a començar gairebé de zero. És una aventura que al principi em serà dura: tanta memòria virtual perduda, una part de la qual era ben real. Només em consola el fet que -un incendi?- em queda el paper; molt menys del que voldria i que ara, avui, necessito urgentment.
Quanta desolació per tanta poca cosa. Demà farà un sol que potser escalfarà una mica, a la nit, sortiran les estrelles o les imaginarem, els amics continuaran on eren i qui sap si en farem algun altre, jo, potser, continuaré escrivint aquí, els africans mediterranis tindran una mica més d’esperança, potser. I si no és així, serà una altra cosa.
I espero que ningú no em pregunti per les còpies de seguretat.
12 comentaris:
La propera vegada pren-te la molèstia de fer còpies de seguretat, kyrie eleison, fes còpies de seguretat, kyrie eleison, etcètera...
Oh oh... Ho sento moltíssim! Quin greu!
Petó.
Ep, hoi sento. Jo tampoc faig mai còpies ara, de tota manera el risc sempre hi és, que diuen...
pensa en tot elq ue t'has tret del damnt... no et sents més lleuger ara? segur que no et calien tantes coses... ni devies tenir temps per a mirar-ho tot, potser no sabies ni què hi tenies ... i ara en canvi tens un disc dur a punt per anar omplint!
ànims!
Aquesta mena de catàstrofes cibernètiques ens fan pensar que som molt fràgils i cada cop més dependents dels instruments que ens permeten anar fent la nostra.
Espero que te’n surtis prou bé.
L´any passat un virus ( o això és el que em van dir) em va jugar una mala passada d´aquestes. La única cosa que no vaig poder recuperar van ser correus i adreces de l´Outlook, la resta poc a poc es va anar reestablint. El que m´interessava més eren les fotos i coses de la feina i em sembla que no se´n va escapar ni una.Com es fa, ni idea, ho vaig deixar en mans d´algú que hi entenia.
Ara les fotos les guardo en un disc dur extraïble, em sembla que es diu, però no em facis cas, a mi aquestes coses informàtiques em fan urticària.
Pren paciència i a tornar a començar, que no ha sigut res ;-)
T'acompanyo el sentiment...
Respira, profundament. Pots aprofitar per fer un aprenentatge de despreniment material, en plan budista...
Ànims.
Tornar a començar! i et queixes?, aixó es una oportunitat única, per pendre nous camins, noves formes... que l'inercia de l'acumulació no et deixava, ara tornas a ser lliure...
Un día faré una recopilació de les meves relació amor-odi amb la tecnología i veuràs...
Tot es pot recuperar. O es pot anar recuperant. N'hi ha que diuen que el problema és el contrari: que no es pot acabar d'eliminar mai res. Pots fer servir Google Docs, que és fantàstic, per als documents. S'hi entra a partir del teu compte de Google (el de Gmail). Permet desar-hi qualsevol cosa. Acostumar-se a usar sempre un sistema on es pugui entrar des de qualsevol lloc, durant les vacances a l'estranger o des de la feina, que et faci independent de tot ordinador (vull dir el sistema Gmail més Google més Google Docs) és una bona sortida, i a bon preu. Això sí: amb un bon mot de pas --una paraula bonica que només tu recordis i alguna xifra.
Em va passar el mateix, sort que tot el que tinc escrity en prosa i vers ho tinc als blocs i les fotos també, que sinó tot se n'hauria anat a canm pistraus. De totes maneres un entés i expert podria seguramenty recuperar molta informació del disc dur.
sí que es pot recuperar el disc dur.
I les fotos?
:(
Queda entès. D'acord, d'acord, d'acord, Allau.
Desesperant, X.
Petó
Ara haurem de dir que ens aferrrem massa a la virtualitat, Júlia
Vivim en un món de riscos, i tant.
No, Kika, no sabia el que tenia, és veritat, però sé que tenia material dels altres ordinadors més antics, i tot un conjunt sentimental i laboral que ara deu estar al cel virtual (algunes coses a l'infern)
Qui ha quedat content és el disc dur de l'ordinador, que s'ha aprimat cosa de no dir.
I tant fràgils com som, o ens fan ser, Alberich. Un reflex del món volàtil que ens envolta.
Gràcies, m'en surto, quin remei, però se'm presenta, a part de les pèrdues en si, més feina de la desitjada.
És un trasbals, A., ja ho saps. Jo no he pogut, ni podré, recuperar res excepte petites coses que tenia en llapis diversos.
Tornar a començar sempre és perdré alguna cosa, A. És la vida.
Gràcies, arati. El pla budista és el que estic duent a la pràctica en aquesta segona etapa. Funciona prou bé..., però fot.
La veritat, Ferran, és que l'únic que s'ha alliberat és el disc dur, tot sigui per ell. En el meu cas, el seu excès no em pesava gaire, ell estava per servir-me.
Ja ens explicaràs...
Tens raó, Ariel (benvingut a la meva decadència virtual), tot és pot tornar a constuir, fins i tot a millorar, el que emprenya és que no sigui jo qui decideixi quan i com.
I tornes a tenir raó quan dius que una possibilitat cada dia més utilitzada és que algú et guardi el material, tot i que mai se sap la durada vital dels guardadors. Però res no és etern, és clar.
Em consoles en la desgràcia, Francesc. Bé en el meu cas em temo que vaig formatar el disc; però ja veus aquí continuo més o menys com sempre... Si no fos per la immediatesa de la pèrdua del material laboral...
És pot recuperar, sí, jaka, però una vegada formatat de nou... A vegades em precipito.
Uf les fotos, doncs la majoria des que tinc càmera digital, que tenint en compte la meva longevitat són un percentatge petit, uns pocs centenars.
Publica un comentari a l'entrada