El dia 12 va morir -algunes morts d'ultramar sempre ens arriben tard- Lloyd Knibb; tenia 80 anys. Aquest dimarts ha mort Josep Bo, més conegut com José del Sifonero; hagués fet 86 anys a l'octubre. No vaig conèixer personalment cap dels dos músics. El primer, ha deixat alguns clàssics; crec que el segon també, però Josep m'és molt més proper.
Durant uns anys, des del final de la meva infantesa a ben entrada la meva adolescència, vaig passar algunes setmanes de juliol a Sant Jaume, a la Ribera. Van ser dies de descobriments de terres, de gent i de mi mateix. La Ribera, que ja no era la d'Arbó, no m'interessava especialment paisatgísticament -prefereixo les irregularitats-, però, en canvi em fascinaven la vitalitat i la hospitalitat dels seus habitants i alguns costums que a mi, d'un poble una mica més al nord, em semblaven exòtics. Des de sant Jaume, amb la barcassa, travessava l'Ebre alguna tarda -els dies de festa era impossible matinar- per anar a la Cava o a Jesús i Maria on vivien alguns dels meus amics. Habitant d'un poble d'una monotonia feixuga i d'una història secular, aquest triangle de poblacions em semblava Amèrica: un món en contínua transformació, un territori jove on tot arribava i s'aclimatava amb més rapidesa i on qualsevol descobriment era possible, on el passat tenia quatre dies.
En aquest nou món vivia José del Sifonero, un dels encarregats de fixar les seves històries, de conservar la seva memòria, en cançons que a penes sobrepassaven les fronteres del Delta, tot i que en els darrers anys Quico i companyia i Enderrok n'havien eixamplat els límits; i també un llibre que va publicar Cossetània el gener de l'any passat i que estic segur que ara mateix ha desaparegut de la majoria de les llibreries que el van tenir. Llàstima.
Durant uns anys, des del final de la meva infantesa a ben entrada la meva adolescència, vaig passar algunes setmanes de juliol a Sant Jaume, a la Ribera. Van ser dies de descobriments de terres, de gent i de mi mateix. La Ribera, que ja no era la d'Arbó, no m'interessava especialment paisatgísticament -prefereixo les irregularitats-, però, en canvi em fascinaven la vitalitat i la hospitalitat dels seus habitants i alguns costums que a mi, d'un poble una mica més al nord, em semblaven exòtics. Des de sant Jaume, amb la barcassa, travessava l'Ebre alguna tarda -els dies de festa era impossible matinar- per anar a la Cava o a Jesús i Maria on vivien alguns dels meus amics. Habitant d'un poble d'una monotonia feixuga i d'una història secular, aquest triangle de poblacions em semblava Amèrica: un món en contínua transformació, un territori jove on tot arribava i s'aclimatava amb més rapidesa i on qualsevol descobriment era possible, on el passat tenia quatre dies.
En aquest nou món vivia José del Sifonero, un dels encarregats de fixar les seves històries, de conservar la seva memòria, en cançons que a penes sobrepassaven les fronteres del Delta, tot i que en els darrers anys Quico i companyia i Enderrok n'havien eixamplat els límits; i també un llibre que va publicar Cossetània el gener de l'any passat i que estic segur que ara mateix ha desaparegut de la majoria de les llibreries que el van tenir. Llàstima.
Menys de deu minuts per les nou segons el rellotge del BBVA. A la plaça de Catalunya continua una altra història que conté, segons em sembla, elements sublims de misticisme. Reconec i saludo algunes cares. Al passadís de l'estació de la línia groga del passeig de Gràcia, ornamentat per les cares dels candidats de sempre a l'alcaldia de Barcelona, un jove toca el Concierto de Aranjuez. La música continua. En parlarem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada