Fa unes setmanes esmentava per diverses raons La generació literària dels 70, de Pi de Cabanyes i de Graells, un llibre que penso que és interessant de tenir en compte per aquells que vulguin conèixer els orígens dels escriptors que hi surten i pels interessats en la història de la literatura catalana en general. El títol em va portar necessàriament a recordar-ne un altre publicat nou anys més tard: Antologia de la narrativa catalana dels 70, de Jaume Martí i Olivella, Carme Rey i Grangé i Albert Porqueras-Mayo. Vaig conèixer una mica la Carme i menys en Jaume. No sé on paren. Malgrat la coincidència d'alguns autors entre els dos llibres, la intenció era diferent. En aquest segon el pròleg acaba dient: Com a antòlegs i com a simples lectors, ens agradaria de pensar que aquest llibre pogués assolir els objectius que ens menaren a la seva realització: servir d'eina pedagògica a les aules i omplir un cert buit editorial e el tractament de conjunt de la nostra narrativa més recent.
Ignoro, com és natural, fins quin punt s'acompliren els objectius; els antòlegs o els editors (Biblioteca Serra d'Or) en deuen tenir una idea, però el llibre continua tenint els seus mèrits: la reunió d'una peça curta (observi's que no especifico gènere) d'escriptors significatius, unes biografies (de mida desigual) i la resposta a una pregunta que encara ara -molt menys que en aquella època, crec- es fan i responen alguns escriptors, lectors i crítics (recordo, per si algú ho havia oblidat, que els crítics també poden ser escriptors i fins i tot lectors): Què és un conte?
Evidentment, d'entre el tercet que he esmentat abans, al lector li sol ser força indiferent si allò que ha llegit és un conte o alguna altra modalitat narrativa que les subtileses del temps han inventat, la qüestió és que li funcioni. És possible que l'escriptor tingui més interès a marcar els límits del que ha escrit, però, i que em desmenteixin els escriptors, el seu interès se centra sobretot a escriure un material que els satisfaci i deixi content els seus lectors, com més millor; tot i així, com que sempre hi ha algú que els pregunta què és un conte, han de passar un temps bastint alguna teoria que s'acordi a la seva pràctica. El crític literari és una altra cosa, el crític (els professors de literatura -també els de les aules d'escriptura-, evidentment, entren en aquesta denominació) ha de saber què és un conte, el crític ha de poder comparar estructures, saber per què alguns contes funcionen i altres no... i tot un conjunt de detalls que escriptors o lectors, sobretot aquests darrers, no cal que dominin amb precisió.
Bé, anem al cas -i ja no podré posar més de dos exemples avui. Què és un conte?
Carme Riera:
La meva concepció del conte com a creació literària?
Doncs la creació literària que ho supedita tot al concepte d'economia.
Maria Antònia Oliver
Caldria distingir, primer de tot, entre conte i narració. El conte seria una història tancada en ella mateixa, un fet literari individual i autònom. Una narració, en canvi, podria ser senzillament una prosa, una història oberta. Un seguit d'idees... Sigui com sigui, aquesta qüestió no em preocupa gaire. Per a mi tot depèn del tema, de la idea o de l'impuls que tenc en el moment de posar-me a escriure. Si el tema, la idea, la història em dona per un conte, surt un conte. Si em dóna per una novel·la surt una novel·la... o una prosa literària o un relat. Ja sé que hi ha uns regles del joc me´s concretes, més estudiades, més aprofundides. Però en el moment d'escriure no em planteig questes regles. Sé d'antuvi, això sí, si el tema és prou ampli o si el vull estendre per aquí o per allà. Sé, més o manco, si faré una novel·la o alguna cosa més curteta. Però no m'amoïna classificar el producte ni abans ni després de produir-lo.
Entenc que la resposta de la Carme Riera és un conte i deixo al lector la seva valoració, si és que cal. En el cas de la Maria Antònia Oliver, entenc que, a més de conèixer uns detalls dels processos de creació literària de l'autora fa uns anys, el lector que no està gaire al cas s'assabenta que existeixen narracions, relats, proses literàries... També intueix el lector algunes altres coses que ja no especificaré perquè ja he sobrepassat amb escreix els límits de raonables d'un apunt de bloc. Continuaré.
Mentrestant, enllaço el darrer apunt de la Iruna perquè em sembla que calia incloure un exemple de conte d'un dels meus contistes preferits. Que com s'ho feia Calders? Li haurem de preguntar, o no cal.
Ignoro, com és natural, fins quin punt s'acompliren els objectius; els antòlegs o els editors (Biblioteca Serra d'Or) en deuen tenir una idea, però el llibre continua tenint els seus mèrits: la reunió d'una peça curta (observi's que no especifico gènere) d'escriptors significatius, unes biografies (de mida desigual) i la resposta a una pregunta que encara ara -molt menys que en aquella època, crec- es fan i responen alguns escriptors, lectors i crítics (recordo, per si algú ho havia oblidat, que els crítics també poden ser escriptors i fins i tot lectors): Què és un conte?
Evidentment, d'entre el tercet que he esmentat abans, al lector li sol ser força indiferent si allò que ha llegit és un conte o alguna altra modalitat narrativa que les subtileses del temps han inventat, la qüestió és que li funcioni. És possible que l'escriptor tingui més interès a marcar els límits del que ha escrit, però, i que em desmenteixin els escriptors, el seu interès se centra sobretot a escriure un material que els satisfaci i deixi content els seus lectors, com més millor; tot i així, com que sempre hi ha algú que els pregunta què és un conte, han de passar un temps bastint alguna teoria que s'acordi a la seva pràctica. El crític literari és una altra cosa, el crític (els professors de literatura -també els de les aules d'escriptura-, evidentment, entren en aquesta denominació) ha de saber què és un conte, el crític ha de poder comparar estructures, saber per què alguns contes funcionen i altres no... i tot un conjunt de detalls que escriptors o lectors, sobretot aquests darrers, no cal que dominin amb precisió.
Bé, anem al cas -i ja no podré posar més de dos exemples avui. Què és un conte?
Carme Riera:
La meva concepció del conte com a creació literària?
Doncs la creació literària que ho supedita tot al concepte d'economia.
Maria Antònia Oliver
Caldria distingir, primer de tot, entre conte i narració. El conte seria una història tancada en ella mateixa, un fet literari individual i autònom. Una narració, en canvi, podria ser senzillament una prosa, una història oberta. Un seguit d'idees... Sigui com sigui, aquesta qüestió no em preocupa gaire. Per a mi tot depèn del tema, de la idea o de l'impuls que tenc en el moment de posar-me a escriure. Si el tema, la idea, la història em dona per un conte, surt un conte. Si em dóna per una novel·la surt una novel·la... o una prosa literària o un relat. Ja sé que hi ha uns regles del joc me´s concretes, més estudiades, més aprofundides. Però en el moment d'escriure no em planteig questes regles. Sé d'antuvi, això sí, si el tema és prou ampli o si el vull estendre per aquí o per allà. Sé, més o manco, si faré una novel·la o alguna cosa més curteta. Però no m'amoïna classificar el producte ni abans ni després de produir-lo.
Entenc que la resposta de la Carme Riera és un conte i deixo al lector la seva valoració, si és que cal. En el cas de la Maria Antònia Oliver, entenc que, a més de conèixer uns detalls dels processos de creació literària de l'autora fa uns anys, el lector que no està gaire al cas s'assabenta que existeixen narracions, relats, proses literàries... També intueix el lector algunes altres coses que ja no especificaré perquè ja he sobrepassat amb escreix els límits de raonables d'un apunt de bloc. Continuaré.
Mentrestant, enllaço el darrer apunt de la Iruna perquè em sembla que calia incloure un exemple de conte d'un dels meus contistes preferits. Que com s'ho feia Calders? Li haurem de preguntar, o no cal.
1 comentari:
Crec que avui el tema no desvetlla les polèmiques enceses d'altres temps més classificatoris i etiquetadors, però recordo debats encesos sobre la qüestió i sobre si, per exemple, la Laia d'Espriu era conte allargassat, novel·la curta o quelcom diferent.
Publica un comentari a l'entrada