la Fira, Sagarra i jo

El divendres vaig tenir la meua primera presa de contacte amb la Fira del llibre d'ocasió antic i modern. Vaig començar a la part esquerra i vaig acabar a la dreta, en total una hora i mitja que se'm va fer curta. No cal dir que és la meva fira de llibres preferida, i aquest any he descobert un motiu més per aquesta predilecció que devia romandre amagat en el meu subconscient. Va ser veient la magnífica exposició de cartells que en repassa la seva història a tocar de la Gran Via: la Fira i jo fem anys amb pocs mesos de diferència. I encara que ella és una mica més gran, jo li sóc fidel des de l'any 70 del segle passat; i li sóc fidel perquè sempre s'ha portat bé amb mi, sempre m'ha proporcionat alguna sorpresa agradable, fins i tot en els moments, com ara, en què no es troba en el seu màxim esplendor i llibreries com les meves estimades Selvaggio o Batlle fa anys que en són absents, per raons que entenc.

En aquesta edició m'he emportat, de moment, dos llibres, els dos comprats en llibreries de fora de Barcelona. És veritat que he tingut temptacions de firar-me altres llibres, però Lil·liana, d'Apeles (sic) Mestres a 300 euros sobrepassava el meu pressupost, malgrat les il·lustracions impagables de l'autor; i encara menys entraven dins de les meus possibilitats els 900 euros del Poema dels tres reis de Fages de Climent. Així doncs, el primer llibre va ser Antologia del Jocs Florals, una d'aquelles grans obres petites de la Selecta, que em sembla una joia pel que presenta i per la introducció i el pròleg de Josep Maria de Sagarra i d'Octavi Saltor respectivament. A l'altra banda del Passeig de Gràcia vaig comprar el volum Poesia de l'Obra Completa de Josep Maria de Sagarra, a la parada de Costa, de Vic, una de les meues preferides. El llibreter em va fer adonar de la restauració de les tapes que havia dut a terme i que faria que l'obra, tenint en compte la meua edat, em durés eternament.

Va ser en comprar aquest segon llibre que em vaig adonar que sense proposar-m'ho retia homenatge a Sagarra en el cinquantenari de la seva mort que tingué lloc el 27 de setembre de 1961, és a dir, el dimarts de la setmana entrant farà els anys. Si jo fos absolutament inconscient demanaria des d'aquí que els amics i les amigues blocaires tinguessin un record en aquesta data, perquè considero que els mèrits de l'escriptor bé el valen, però per raons diverses -algunes lamentables- , entre altres l'excessiva immediatesa de la data, m'abstindré de fer la proposta, tot i que jo, anacrònic com sóc, faré la meva via.

Avui, que em sembla dissabte, però que ja és diumenge, acabo amb les dues estrofes finals del poema “Tardes de diumenge” de Sagarra que tant s'adiuen a l'estat d'ànim que tindré, com gairebé sempre, demà, encara que els meus versos segurament triarien altres matisos, perquè matinar m'esborrona.

Jo que voldria matinades fredes,
i estar llevat, i sortir al camp d'un bot;
jo que voldria pins i pollancredes
i una mica de mar al fons de tot!


I sento aquest enuig que se'm repenja
contra les venes, contra el cor gelat,
i sóc pols i tristesa de diumenge,
dins l'absurda color de la ciutat!


P S: I tot això no vol dir que no recordi que tinc aviat un deute amb la Montserrat Roig i que no pensi com podré pagar l'any que ve les bones estones al meu incomparable Pere Calders.