14.9.11

IA CLUA

M'arriba la notícia de la mort d'Ia Clua a través del televisor. Teníem la mateixa edat; ell era uns mesos més gran. El coneixia una mica de l'època d' “Un gran dia”, de l'any 72.

A vegades parlem d'algú que ha mort des del cap. En aquest cas jo no podria fer-ho més que del sentiment, però prefereixo escoltar un vell vinil, un dels pocs que em quedem, i recordar. Després, agafo una cançó, crec que l'única que és seva i copio un part de la vella portada atrotinada d'aquest bosquet que deu ser de Sant Climent de Llobregat, i en faig un vídeo per compartir amb qui el vulgui escoltar. Més tard tornaré a escoltar tot el disc.

7 comentaris:

Júlia ha dit...

Quanta gent que 'desfila', estic una mica espantada...

Puigcarbó ha dit...

estem a primera línia de trinxera Pere, cauen com a mosques.

Montse ha dit...

aix, quin iuiu...

pere ha dit...

És la vida, amigues i amics. Queda el record... i la música.
(Qualsevol diria que...)

Ferran ha dit...

No el conec!
Record? que volia comunicar? s'ha perdut?
El misatge avui es diferent, ha de ser diferent....
Respecte i agraïment per coneixer per davant del meu comentari

Lluís Bosch ha dit...

Aquesta mena de notícies ens recorden que el calendari corre més del què pensem. No fa massa (dos estius) vaig escoltar en Batiste al Figarock i vaig pensar que s'havia fet gran.
També he sabut ara que en Clua va fer la sintonia de l'emissora RAC1. És una emissora que em sembla fatxota i comercial, però per uns instants em va emocionar.

pere ha dit...

Ara ja el coneixes una miqueta :-)
Em costa una mica entendre què vols comunicar, Ferran.
Record? Els records meus són intrasferibles, com els de tothom, en tot cas hi ha punts de contacte amb altres records; d'aquí que hagi triat aquesta cançó.
Què volia comunicar? Cadascú interpreta els missatges dels altressegons la seva pròpia experiència.
Els missatges fa temps que són els mateixos i elementals; canvien, més o menys, les formes. De vagades, és veritat, les paraules no tenen cap missatge, per raons diverses, però aquí hauríem d'entrar en exemples.
Ei, t'ha agradat la cançó?

El temps, el temps...Lluís... Som nosltres que correm. La veritat és que jo feia molt de temops que no havia escoltat Ia, només sabia que feia altres coses, com la del tipus que dius. El meu Ia -culpa meua- era el dels 70.
De Batiste tinc el seu CD L'arbre blanc (crec que del 2006). En vaig parlar per aquí. Em va semblar que hi havia fragments interessants que van interessar relativament poc.
Això de les morts és paradoxal, egoistes com som, la mort d'Ia, que és una mica la meva mort, també és una mica la meua vida.