20.10.11

adéu a les armes

Només en clau interna, per a mi. Alegria. I desconfiança. No en les notícies, no en els fets, sinó en les reaccions, en el futur immediat, en les generositats.



5 comentaris:

Rita ha dit...

Coincideixo plenament amb el que dius, Pere.
Bona nit.

Allau ha dit...

Encara se'n parlarà molt, però és un benvingut inici.

Júlia ha dit...

No diguis blat... La veritat és que de vegades la suposada pau és tant o més complicada que la guerra oberta.

La veritat és que tant la visió d'aquests senyors encaputxats -es podia haver triat una posada en escena més amable- com les de la fi de Gadafi resulten molt inquietants.

Si és que sóc una escèptica...

ninona ha dit...

Tants interessos creats...
Estic amb tu: una notícia fantàstica enterbolida per l'ús que se'n pugui fer d'ella i del que esdevindrà. Massa fàcil treure rèdits, massa difícil perdonar, impossible (no ho voldria pas) oblidar.

És curiós, perquè quan he llegit el títol no he pensat en ETA sinó en la novel·la de Hemingway. Espero que el procés tingui un final força més feliç.

pere ha dit...

Bona nit, Rita. Esperarem i barrejarem optimisme amb realisme.

I tant que sí, Allau.

Què es pot ser més quue escèptic en alguns casos, Júlia?
La continuació basca serà complicada, evidentment, no tant pel que facin o diguin els bascos, sinó per l'actuació dels altres.


Vaig pensar en Hemingway, ninona, és clar. I comparteixo el que dius. Només podem esparr el pas del temps, però sense gaires esperances en el primer cas. En el segon, no en sé prou.