s'acaba la cavalcada del comte Arnau

Tarda de tempesta desfermada, la primera de la tardor, com si les veus de la terra i del cel s'haguessin revoltat per una ofensa ignorada per la majoria dels mortals. Imagino el comte davant d'uns espectadors que si no s'han mulat es mullaran:


Arnau


—Corro de nit, corro de dia;
veig a tothom, no em veu ningú:
veig l'esperit que a dintre els nia
i com treballa en cada u.
Els veig, la cara somniosa
del son terrer, que es van alçant;
sento la veu misteriosa
que els va cridant, que els va cridant.
De tant en tant paren l'orella:
no saben que és: miren entorn;
veuen la terra que és tan bella
i mig rient baixen el front.
Mes han de fer ben tost per viure:
el dia es curt, la feina es gran...
I van perdent aquell mig riure:
els uns del tot, altres no tant.
Jo passo entre ells sense fer nombre
ni entre els vivents ni entre els esprits,
com un ensomni, com una ombra,
com un despert entre adormits.

Joan Maragall: La fi del comte Arnau (1911)

Alguns dels que em coneixen de prop podrien dir que m'ho he passat bé perquè com que no m'agrada el teatre -no és qüestió ara de detallar- he agraït que la representació durés una hora i quart. No, no és això, el muntatge m'ha semblat bo en el seu conjunt. També se'm podria dir que com que conec i m'agrada El comte Arnau, lectura imprescindible de Maragall, qualsevol relectura ja em sembla bé. Tampoc és això, que algunes relectures poden ser infamants i estimulen el rebuig.

Quins són els mèrits, doncs de la representació del TNC?

Una posada en escena impecable, malgrat que jo hagués preferit un cavall de veritat galopant per l'escenari. Un ritme correcte; dic simplement correcte perquè en algun moment del final m'ha semblat massa lent, innecessàriament contemplatiu. Una plasticitat atractiva, malgrat que no m'han deixat fer fotos per demostrar-ho. Una música i unes veus -i torno al ritme- essencials, que actuen quan cal i ho fan d'una manera excel·lent (que uns quants haguessin preferit una veu de noia a la d'un contratenor és cosa seva, i ... és possible); i encara que no formi part del Cor de Cambra del Palau, m'ha captivat la cançó -vers i melodia- de la donzella, Miranda Gas, ja al final. Una notable actuació dels actors, encara que jo hagués canviat el to d'algun monòleg del comte i del diàleg d'Arnau amb Adelaisa, que no del poeta; el motiu pel qual Vicenta Ndongo, corifeu de les veus de la terra fa servir un to irònic -del seu vestuari no diré res- se m'escapa, no correspon a la meua lectura....

Alguns espectadors, en acabar la representació segurament es pregunten què ens diu, o què ens vol dir, Maragall en el poema. Aquesta és una altra història. Al teatre s'ha d'anar també per gaudir del que es veu i se sent, per deixar-se anar, per tenir sensacions. Més tard es pot repassar tot i si es vol anar més enllà es pot llegir el poema i, si no és suficient, algun escrit que en parli, potser de Terry o de Marfany? Però, de tota manera, continua la pregunta: Fins quin punt pot gaudir l'espectador de l'obra? Si llegir poesia ja pot ser prou complicat amb presses o sense tenir les eines d'aproximació necessàries, escoltar El comte Arnau en un escenari per primera vegada i sense cap guia encara és més difícil. És aconsellable que els espectadors ja vagin entrenats si volen gaudir de la plenitud de la proposta? No cal, però aniria bé.

Per situar breument -la brevetat no porta enlloc en aquest cas- El comte Arnau, cal dir que Maragall el va escriure en tres etapes, la primera segurament la tenia enllestida el 1898, però va aparèixer, primer a la revista “Catalònia” i després al volum Visions i Cants, l'any 1900; la segona part es publicà l'any 1906, a Enllà; la tercera, ja enllestida el 1909, enllaça amb la primera des d'una altra perspectiva i apareix a Seqüències l'any 1911, el de la mort del poeta. En el seu conjunt, aquesta llegenda que ja havien versionat diversos escriptors, ens permet descobrir alguns aspectes de la trajectòria vital i literària del poeta, de la seva visió d'ell mateix i de la relació que manté -o vol mantenir- amb la societat de la seva època.

Finalment, i tornant a la representació, no entenc com es pot programar una obra amb tanta precisió: del 5 al 30 d'octubre. I si el públic s'hagués bolcat en massa? I si s'hagués fet la publicitat i la pedagogia necessària? En fi, no se m'ha de fer cas, mai no he tingut una idea clara del motiu pel qual determinats espectacles s'eternitzen i d'altres desapareixen sobtadament. En aquest cas, però, és molt possible que els promotors, malgrat la bellesa de l'obra, l'original i el muntatge, hagin desconfiat d'un públic maragallianament poc preparat i de la seva redempció a través de l'escassetat temporal de l'hora i quart.

Lo que la mort tanca i captiva,
sols per la vida es deslliurat:
basta una noia amb la veu viva
per redimir la humanitat.

Joan Maragall: La fi del comte Arnau (1911). Darrers versos.

No m'agraden els tràilers perquè menteixen, però no tinc res més interessat a mà:



P S: M'acaba d'arribar publicitat del teatre Condal: Els bojos del bisturí. Estic segur que una obra que imagino d'humor tallant (hahaha!) aguantarà una bona temporada en la cartellera i deixarà un record ineborrrable.