6.10.11

la nit és dia

És la nit qui diu la veritat

Peter Haussman




Ara, quan escric això -més tard ho penjaré-, són les vuit tocades. En el meu interior de l'Eixample, finestres, galeries i balcons estan il·luminats. Es veuen poc habitants. Just enfront un home calb parla a través del mòbil mentre desapareix i apareix pels costats de la finestra amb llum zenital que li fa d'escenari. Més a la meva esquerra, una noia acaba de sortir a estendre la roba en la penombra del balcó on hi ha una tauleta i tres cadires. A sota seu, el televisor que amollarà imatges fins a la matinada encara està apagat. Si tragués el cap, segurament veuria entaulat el matrimoni gran que podria estar jubilat però que manté una joieria de cantonada. A l'altra banda, a la dreta, més lluny d'on sóc, és on hi ha més llums. En el pis inferior, potser el principal, un home assegut en un sofà virolat deu llegir alguna cosa, però només li veig el cap i les espatlles...

La veritat és que no em fixo gaire en els meus exteriors. A penes podria identificar ningú si el veiés pel carrer. Quantes vegades em creuo amb veïns dels quals només conec les siluetes i alguns detalls del pis? Ahir em vaig fixar per primera vegada en una casa on hi ha penjat un gran pòster. Més ben dit, em vaig fixar en el pòster. Em va semblar increïble que no l'hagués vist abans tenint en compte les mides i el fet que es pot dir que em mira. El devien penjar fa poc? No ho crec. Per què l'han posat en un lloc on només el veuen de passada? És de qui em penso, aquesta cara? Per què el van triar? M'adono que en les meues parets no hi ha la cara de ningú. Fa anys que en alguna de les cases on he viscut tenia cares, d'homes o de dones; ara, no... I el cap a penes visible de l'extrem, què fa?

Les proximitats de la nit desapareixen amb la llum diürna unificadora. Se senten veus, es veu algun detall, però s'ha perdut la màgia dels interiors, de les hipòtesis, de les vides vedades. Ella, però, continua mirant-me a través de la finestra, distant, immòbil, somrient, eterna. És ella? Què vol?



6 comentaris:

Rita ha dit...

La foto, la fosca, m'encanta!

M'has fet pensar en el James Stewart, t'has trencat la cama potser? ;)

kika ha dit...

d'això em sembla que se'n diu badar... badaves, pere? que vagi de gust! :-)

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

badaves o finestrejaves, Pere?...

pere ha dit...

A mi també m'agrada, Rita :-) Les fotos nocturnes amb contrastos de llums són maques.
No, no, però arrossego un refredat i després de la feina surto poc de casa (o suro molt per casa :-)

No és ben bé badar. kika. Són les cases de cada dia i de sobte descobreixo una imatge. L'agafo i no m'hi entretinc.

Més aviat finestrejo, Núria (o balconejo, per ser precís), rego les plantes, veig, agafo, entro, escric, reviso al dia següent...

Pais secret ha dit...

Al meu poble en diem un lluferut...


M´encanta la foto ;-)

pere ha dit...

En prenc nota, A. :-)
M'agrada que t'agradi, un altre :-)