Els qui es guanyen la vida amb les paraules haurien de respectar la llengua que fan servir quan parlen i quan escriuen. L'haurien de respectar no només perquè la paraula els dóna vida, sinó també perquè ells es converteixen en mirall, en l'”autoritat” a què algunes vegades recorren els parlants i esporàdics escriptors quan es comuniquen. En la premsa, però sobretot en la ràdio i en la televisió, apareixen amb massa freqüència incorreccions lingüístiques que no són fruit de la transgressió conscient, de l'intent creatiu, potser discutible però sempre respectable, sinó de la desídia i del desinterès per tot allò que vagi més enllà dels índex d'audiència i de l'autovaloració com a “comunicadors”.
L'any 1933, durant la Segona República, Delfí Dalmau, veient que malgrat que el català en les emissions de les ràdios era important, però la seva correcció era discutible, va gravar una sèrie de discos, unes lliçons, que pretenien acabar amb les errades dels professionals del mitjà i també dels oïdors. No sé fins a quin punt la seva tasca va reeixir. Actualment no caldria que ningú fes una feina semblant perquè la majoria dels professionals, periodistes amb títol, han estudiat el temps suficient la llengua o tenen els mecanismes a l'abast per millorar-la i les incorreccions haurien de ser si no nul·les -la perfecció no existeix i, a més, cansa- al menys anecdòtiques. Parlo dels periodistes, però podria ampliar la nòmina als qui d'una manera regular apareixen en els mitjans per entretenir-nos, informar-nos o “culturitzar-nos”. Considero un menyspreu als oïdors i als espectadors el seu menyspreu a la llengua, o viceversa. Després de tants anys de relativa normalitat no hi trobo excusa. Que hi hagi casos discutibles i discutits em sembla perfecte: llegiu aquí un model d' exemple i el seu desenvolupament.. Que passin sense discussió, de vergonya. Que no els produeixi cap vergonya, inadmissible. Que no en siguin conscients, increïble.
Torno a l'any 33 per a recordar la campanya de Delfí Dalmau, que va voler que en el primer disc, per donar més consistència a les seves lliçons, hi figurés l'autoritat de Pompeu Fabra. Sentir avui la veu del mestre...! Trenta-cinc anys després (1968, centè aniversari del naixement de Fabra)), Concèntric edità un disc en què a més de la proposta de Fabra es podien escoltar les respostes valenciana i balear en les veus de Joan Fuster i Josep Maria Llompart. Presento a continuació en aquesta pantalla aquestes tres veus, a més de la de Dalmau, que sé ben presents però possiblement de fonètica oblidada. I, esclar, hi ha el contingut, que d'alguna manera complementa el post de Calders.
El material sonor és de l'excel·lent bloc de memòria història, però sobretot musical, Cançons en català i més, de Toni Serra
ILLA HA BEGUT OLI... DE JAÉN
Fa 8 hores
2 comentaris:
Explico sovint que sóc molt i molt tolerant en aspectes lingüístics però pel que fa als mitjans i als periodistes em passa a l'inrevés, no entenc com s'estudia ara per donar aquests nivells d'expressió tan lamentables, en general. O potser no és culpa dels estudis sinó de 'la societat'. Des de primària s'insisteix per exemple en allò del tastar-provar-emprovar i veig que en general tothom 's'ho passa pel folre' -horrible adaptació de frase feta-.
S'alterna una hipercorreccionisme en certes coses, sovint en paraules concretes, amb absurds girs i 'transformacions', n'havia començat a fer una llista però me n'he cansat.
No és cap consol, però en castellà existeix un problema semblant i potser en moltes més llengües, ves a saber. Escolto un programa en castellà de música antiga, 'voces con swing' que m'agrada pel fet que el locutor 'parla com els d'abans'.
El mateix senyor Monegal -i no és un jovenet- corregeix segons qui i després ell en diu de l'alçada d'un campanar.
La traducció literal de frases fetes castellanes o angleses arriba sovint a l'acudit.
Per no parlar de mots que han quedat ja institucionalitzats com ara 'encontre' o de la innecessària utilització de parauules en anglès mes o menys reconvertides que sembla que fa modern. El pitjor és que no sé d'on han sortit, del parlar popular no, que encara tindrien una explicació. Més aviat són els mitjans els qui creen 'estil'.
No cal dir que compartim força idees, tot i que potser sembli que sóc més rígid a l'hora d'acceptar segons què.
El que em sembla preocupant no és la transgressió lingüística -a la fi, no hi ha res sagrat si un ho vol així-, sinó la falta de consciència de transgressió.
Quant a Monegal, és un paradigma del que parlem. Avui l'he vist després de molt de temps d'absència de la seva pantalla i m'ha tornat a posar a cent. És possible que alguns el justifiquin perquè pensin que ja és gran, però precisament per això (i perquè té un equip al darrere) no li trobo justificació.
Publica un comentari a l'entrada