4.10.11

Un Sagarra inèdit i combatiu

Veig que sobretot a partir del dia del cinquantenari de la seva mort, diversos mitjans van dedicant material a Sagarra. Avui mateix “La Vanguardia” ha tret un manifest suposadament seu en què feia una crida als catalans per formar part del Partit que aviat hauria de canalitzar els seus desitjos després de set anys “d'un règim abusiu i monstruós”, a punt de caure. És terrible que les esperances que provenien de la fi de la segona guerra mundial fossin només un miratge i que el règim continués trenta anys més. És curiós veure com en l'escrit es demana l'oblit de la divisió en dretes i esquerres per anar de cara a un punt de trobada superior; una modernitat que avui també reclama gent de dretes i d'esquerres i gent ni de dretes ni d'esquerres. Per què no havia aparegut fins ara aquest escrit?

En fi, més avall deixo el document; les circumstàncies les podeu llegir aquí

ALS CATALANS

Davant la imminent caiguda d'un règim abusiu i monstruós, que tocat de mort per la victòria de les democràcies, s'arrossega catastròficament, gràcies només a la covardia general i a la vilesa dels que de tal règim s'aprofiten, s'ha fet necessària i urgentíssima una posició clara i neta de tots els patriotes catalans enfront el futur del país nostre.
Entre els pobles ibèrics, Catalunya és la que més ha sofert del règim franquista, perquè un dels fins primordials d'aquest règim ha estat destruir l'ànima catalana d'arrel, i aniquilar per sempre més una llengua i una cultura mil·lenàries.
(...) Però no oblidem que set anys de insistent ignomínia han perjudicat profundament les més fresques promocions catalanes, les quals, vulgues no vulgues, han hagut de respirar un clima infamant, i han vist exclòs d'universitats i escoles, i negat a posta, l'esforç cultural enorme que la nostra terra ha realitzat en cent anys de renaixement autèntic, intentant-lo substituir per les més absurdes, les més falses i les més grotesques doctrines.
El pecat comès contra les joventuts catalanes, que és inqualificable, i la depauperació moral i espiritual produïda per una premsa a gust exclusiu dels censors de la tirania, amb la negació absoluta de les més elementals llibertats, han produït en la gran massa dels catalans tal mena de ferida, que per a cicatritzar eficaçment, i perquè Catalunya es recobri a si mateixa, cal, avui ja, adoptar una sincera actitud exclusivament patriòtica i positiva.
No és necessari en aquest moment especificar ni detallar responsabilitats, però sí és útil afirmar d'una manera ben clara que, en el desastre del nostre país, els vells partits catalans, tant els de dreta com els d'esquerra, hi tenen una gran part de culpa . (...)
La Catalunya que es refà d'un vergonyós col·lapse no vol sentir parlar d'antics partits, ni vol veure altre cop enlairades aquelles figures que van tenir-la d'abandonar, més que vençudes, per ineptes.
Però els homes dels vells partits (...) avantposen a llur patriotisme -que no els volem negar- llurs concrets casos personals, s'entesten a tornar al pretèrit, a no renunciar a una poc gloriosa història política, i a fer efectius llurs crèdits o descrèdits particulars; i tampoc s'acaben de posar d'acord entre ells (...).
Volen els uns per a Catalunya la legalitat de l'any 1939, altres la de 1936, altres la de 1931, altres la de 1923 ... I el més trist és que no s'adonen que aquests deu anys passats reclamen per a Catalunya un oblit de velles legalitats, i un oblit de vells procediments, no s'adonen que el món, en deu anys, ha donat infinites voltes i Catalunya ha sofert infinites ofenses (...).
Són infinits els que, a Catalunya, senten més que mai, i més responsable que mai, l'afecte i l'anhel d'una Catalunya noblement i vitalment organitzada, fent prevaldre tots els seus honors i tots els seus drets, però que en esguardar les restes dels vells horitzons polítics, i en recollir les veus que els arriben dels polítics exiliats, es posen a tremolar o arronsar les escèptiques espatlles, perquè no endevinen una autèntica superació, ni una positiva esmena, res que inspiri cap elemental confiança, i descobreixen solament la intenció de reorganitzar vanitats caducades, la sòrdida picabaralla de les qüestions personals, i el verbalisme gastat, que posaren al servei de llur desastre.
I aquesta generació de catalans, que és la que ha patit l'exili en els camps de concentració, i la que ha patit a casa nostra, material i espiritualment, el pes brutal de la tirania que ha volgut asfixiar-nos, és la que demana un gran redreçament patriòtic fill exclusiu de les exigències d'avui i sense la intervenció dels que no varen saber resoldre les exigències d'ahir.
Aquest gran impuls patriòtic que el nostre país demana, i que ha de culminar en el Partit que acopli la manera de pensar i de sentir immensa majoria dels catalans, és el que ha viscut latent durant els darrers deu anys de càstig en el cor desinteressat del país, i és el que respira l'adhesió de totes les consciències i el que decideix a posar-se en marxa, empunyant una bandera nova, d'unió i de comprensió entre tots els catalans disposats a mesurar les exigències de l'hora present.
I el primer que aquest impuls patròtic superador reclama de la consciència dels catalans és que no sigui esclava de cap mena de prejudici ja caducat (...). Els problemes confessionals i els de règim no han d'ésser el més lleu obstacle per a la unió dels patriotes, als quals interessa una Catalunya amb plenitud de drets reconeguts i respectats per un Estat espanyol, qualsevol que sigui l'estructura que prengui. És a dir, la solució del problema ibèric, sigui la que sigui, no ha d'afectar en res perquè, des d'ara, els catalans es plantegin i es decideixin a exigir la solució del problema català en aquelles línies essencials, en aquells punts irreductibles, que, amb monarquia o amb república, consideren d'imprescindible necessitat.
(...) Aquest impuls renovador exigeix de tots nosaltres que ens fem càrrec que Catalunya -i els països ibèrics-, han de marxar necessàriament al ritme que marca a tot Europa el criteri de les Nacions Unides, sense renunciar, naturalment, i d'acord amb aquest criteri, a tot el que representi espiritualitat catalana portada a la màxima intensificació i al màxim esplendor. Ens hem de fer càrrec que les necessitats de la vida social i la vida econòmica no són les de fa deu anys, ni les de fa vint, sinó que són les de 1946, d'aquest any que, reforçant les democràcies, reivindica la llibertat espiritual dels pobles i dels homes contra totes les tiranies, dissimulades o desvergonyides.
I ens hem de fer càrrec, sobretot, que les classes treballadores del país, les més ofeses, les més castigades per la fam, les més sarcàsticament escarnides per un règim inqualificable, que, amb impúdiques mentides, s'atribueix el mèrit de resoldre els problemes obrers, són les que amb més urgència reclamen l'atenció d'una política sincera i justa, generosa i comprensiva.
Sota la bandera renovadora que Catalunya reclama, tots els patriotes de sentiment autènticament democràtic són cridats; ningú ha de considerar-se'n exclòs, i poden donar-s'hi perfectament la mà aquells que fins ara s'han cregut homes de dreta, o d'esquerra, però que, per fi , s'han adonat que les paraules dreta o d'esquerra, però que, a la fi,s'han adonat que les paraules dreta i esquerra no deuen pronunciar-se més amb to exclusivista, i avui dia anacrònic, que fa impossible l'acord i la col·laboració entre els homes de bona voluntat. (...) (...)
(...) Tots els patriotes autèntics, tots els catalans de debò, són admesos dins d'aquesta UNIÓ POPULAR CATALANA.
Contra el conformisme egoista dels escèptics, contra els aventurers del profit personal, contra els reconstructors d'espectacles desacreditats, imposeu el crit de la vostra fe: VISCA CATALUNYA!

2 comentaris:

iruna ha dit...

a la pregunta que fas... potser al manifest del sagarra, va passar-li com a l'eco: que es repetix, però ningú respon.

no sabia que el pare de fèlix millet fos també fèlix millet, ni coneixia res d'aquells "mecenatges de cultura catalana". gràcies per l'enllaç "aquí".

bona nit, pere.

pere ha dit...

No, no, iruna, crec que el manifest mai va arribar a fer-se públic -o gaire públic- perquè l'esperança que tenien que les democràcies acabarien amb Franco a la fi de la segona guerra mundial ja veus on van anar a parar. Aquest manifest no tenia sentit sense un mínim de condicions favorables, i als anys 60 era impensable.

Uf, els Millet...! Queden tantes coses per estudiar a fons, per treure a la llum. Algunes sempre quedaran sense saber.

bona nit, iruneta