1.10.11

Salvador Iborra

Em trasbalsa la mort de Salvador Iborra. Aquesta mort sense sentit, aquesta fragilitat de la vida humana que en un instant és i no és, aquest futur esborrat inesperadament per sempre més, aquest món de barbàrie inexplicable que esclata de sobte i ens agafa desprevinguts -fins a la pròxima-, aquesta societat indiferent, injusta i desmemoriada. No se m'acut què dir, tret de manifestar la impotència per no poder retornar una vida que ja és passat.

He entrat al bloc de Salvador en els seu origen, el dia 26 de setembre de 2007. Només un nom, potser un poema,  “Nocturn”,  i una foto que ja no podrà ser.




Més endavant, a l'octubre, escriu una narració -desesperança i esperança-  que avui té un punt de premonitòria, de desoladora, perquè no hi haurà demà. Un únic comentari sense resposta


Les llàgrimes d'Elisenda o l'epistemologia dels invisibles


Feia quatre anys que m'havia perdut. Temps més que suficient per anar oblidant orígens i destins, he vagat pel fons sense forma de les coses. Comprenent en ocasions el funcionament de fenòmens individuals de la natura humana, he caminat allunyat de sentits universals i dreceres sòlidament traçades que em portàssen enlloc. He vagarejat per la terra dels somnis, però dels somnis que no amaguen cap esperança. A poc a poc me n'adonava que quan la vella il·lusió de l'amor es va trencar, la resta de les coses varen perdre solidesa i importància, i amb els anys, també substància i forma. Pres d'una buidor salvatge que em devorava les entranyes amb la lentitud del dies, els mesos i els anys, caminava erràtic per les valls d'Annûn, sense un objectiu clar i he envellit. La vida humana és massa curta. He temut la mort moltes vegades. En el meu desterrament de l'alegria he conegut la part aspra i la part bruta dels homes. No dels homes grans i turmentats fins que la seua ànima ha estat deformada, no aquesta part no l'he coneguda, si no la deformació de les ànimes simples i obtuses que he anat coneixent pels suburbis temporals de la meua ciutat que he convertit en presó. No, el tercer món no està en païssos subdesenvolupats, allà hi ha primer món, més opulent que el nostre i tercer món, igual que he conegut el tercer món a la meua ciutat, i he conegut el primer. He vist deslligar-se l'odi i la violència, l'amenaça, l'abús dels forts sobre els febles per raons tan estúpides que al principi vaig trobar inversemblants. He vist la paraula i el pensament fracassar, i en la simplicitat, proliferar les deformacions de la filosofia fins convertir-se en justificacions barroeres de la iniqüitat. He vist animals, i no homes, cultivar la força física per aplicar la violència sense sentit. He vist la droga servir d'eina d'alliberació de la més repugnant animalitat. He conviscut amb aquesta gent i he sentit fàstic de la meua capacitat de causar dolor. He conegut moltes vegades la por en la seua forma més elemental. He vist l'enviliment dels béns més preuats de l'home, he conegut la indiferència front al dolor causat per l'amor, he vist homes i dones que desconfien de la bondat car he vist la bondat convertida en una eina barata de manipulació. He vist la sexualitat convertida en l'expressió més transcendent de l'home. I he vist defensors d'una mena de teologia de la seducció on la sagacitat i la insensibilitat són instruments hàbils, no només per assolir l'èxit, si no per ser considerats grans homes aquells que els posseeixen. He vist la pobresa i el racisme, i he vist el nacionalisme espanyol convertit en una mena d'etiqueta fraternal on s'han agrupat violents front a d'altres violents que reclamàven un espai animal on relacionar-se. He vist el que la ignorància fa. He vagat quatre anys per la terra de les coses sense forma, i vagar vol dir no anar enlloc, perquè per tal que hi haja lloc deu haver forma, i per tal d'eixir-ne cal que hi haja un lloc... però llavors vaig escoltar una veu, una veu que em cridava, la veu d'un vell amic, una veu llunyana com una llum, com la llum que porten les paraules que van carregades de veritat i aquesta veu em va mostrar la porta d'Annûn. He vist i he comprés. De sobte he recordat qui sóc, el meu nom i totes les coses que eren. No, no ha estat el meu viatge un camí de penitència o de redempció, no, ha estat una búsqueda. I he trobat. Ara sé que la beutat només m'arribarà fruit de l'esforç, no del destí. Només el mal m'ha de sorprendre perquè no hi haurà més bé a la meua existència que el que jo trobe creant les possibilitats necessàries en el present per tal que en el futur es realitze. Ara sé que no hi haurà amor, però que la literatura i el treball ompliran el buit que l'absència de l'amor ha deixat en la meua vida. Ara sé que la fantasia i la imaginació em donaran la pau que el meu cor anhelava quan va creure que l'amor li era destinat. Ara sé que caminar en el crepuscle cap al matí és menys dur que vagarejar erràtic en la nit de les coses sense sentit i les ombres sense forma. No hi haurà grans destins, ni tal vegada grans projectes, però bastarà amb la intuició profunda de totes aquestes coses encara que sense l'amor no es puguen formular en veu alta. Sóc un retornant, un dels invisibles. No, Annûn no em va posseir del tot, alguna part de mi va salvar-se. He visitat Annûn, però mai no n'he format part de la seua essència, en mi hi havia encara una mica de llum. Recorde el dia de la boda, les llàgrimes d'Elisenda, llàgrimes que demanaven per a ella trobar un amor com el que la seua millor amiga havia trobat, i jo, l'observador, el retornant, l'invisible, observava aquella mirada argentina, banyada de la tristesa dels somnis en els que hi creia, mirada que mai es fixaria en mi. Ah, la saviesa dels retornants, la pobra saviesa dels que han visitat Annûn és comprendre de vegades de què està formada l'ànima d'alguns homes o dones. La saviesa minsa i profunda i diversa dels invisibles. No. Jo no trobaré l'amor, però faré somniar els altres. Estudiaré i escriuré. Caminaré fins que no haja de caminar pel tercer món per viure, i camine per viaranys més amables i bells, i per camins desconeguts i horitzons i ciutats que els meus ulls mai hauran vist. Ajudaré si puc als altres amb les coses que he après, i més encara, amb aquelles en les quals estic tornant a creure. Ara sé que vaig trobar l'amor quan encara era massa feble com per estimar, d'això no hi ha culpables. Fou destí, era massa jove, massa egoista i massa ignorant com per comprendre. Però ara viuré la llum del dia i del matí, del sol d'hivern que no escalfa i gaudiré del so de la pluja de nou com la millor i més calma música del món. Sóc un invisible, sí, l'amor passarà de llarg, però sóc un retornant i somniaré de nou també per tots.






Un relat preciós, Salva,però massa trist.


Divendres un amic em deia que la solitud és massa dura. L'home és bo per naturalesa i necessita estimar i ser estimat.


Potser els retornants tindran una altra oportunitat..

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

l'home és pervers per naturalesa i incapaç d'estimar. Per aixó ha mort Salvador.

gatot ha dit...

els humans som bons per natura... però no treu que hi hagi malparits.

Com diu la Júlia: "n'hi ha d'aquí i de fora".

Però uns quants no son la majoria. Per sort.

carina ha dit...

És un fet incomprensible, fets així et fan perdre l'esperança... descansa en pau, Salvador

pere ha dit...

Amics Francesc i gatot, jo no n'entenc gaire, però opino que l'home per naturalesa no és res. L'home, de diverses maneres es va educant, en ssentit ammple, al llarg de la seva vida i els seus actes, fins i tot els espontanis, són fruit d'aquest procés; després podem parlar de les circumstàncies en el moment d'obrar.

Tens raó, gatot, n'hi ha de tot arreu. Ara, d'estadístiques no en tinc.

Sí, carina, de sobte penses que és el que passa. I si penses per què passa encara et queden més baixes les esperanecs.

Jaume ha dit...

M'he permès la llicència d'il·lustrar una activitat didàctica sobre el Salvador.

Gràcies!

miquel ha dit...

A disposar.