blocs i literatura: exemples

Quin avorriment, sempre parlem de nosaltres o des de nosaltres! Però no, és què no hi ha altra manera de parlar. Fins i tot avui, que deixo que parlin els altres, sóc jo qui parla, perquè sóc jo qui tria.

Ho havia fet alguna vegada fa temps, i m'ha semblat una bona idea recuperar el que no es va convertir en costum i que no crec que ho sigui. Jo, com vosaltres, també sóc lector de blocs a temps parcial i com tothom tinc les meves preferències a les quals em mantinc fidel per raons diverses. Quines raons? Doncs avui en posaré dos exemples. No, no diré el bloc tal o qual, per això o per allò, perquè la majoria de vegades les fidelitats són simplement per complicitats diverses, cosa que no vol dir necessàriament per afinitats totals o per identificació amb un món idèntic, només faltaria. A vegades les complicitats són també per complementarietat. I, en el meu cas, ho he de dir, també cal que el que llegeixo no contingui excessiu artifici, que algun cop funciona, però sovintejat cansa.

Ho sabia, és impossible que no parli massa de mi. Ara que ja ho he fet, deixo parlar els altres. Avui dos: la Clarissa, vella amiga que estic segur que deu pensar que la tinc mig abandonada perquè darrerament li parlo poc; en Joan, a qui conec més recentment, sempre virtualment -m'han vingut ganes d'escriure virtuosament- i a qui tampoc deixo gaires mostres de la meva fidelitat. Que per què m'agrada llegir-los? Ja ho he dit. Les virtuts més concretes que les triï cadascú a partir dels exemples dels darrers dies.



Dubtes blocaires


He estat uns quants dies sense publicar el blog. Això no vol dir que hagi estat sense escriure, però trobava a faltar l’adrenalina de “publicar”, aquesta mena de vertigen cada cop que es pitja el botonet i saps que el que has escrit podrà ser llegit per qualsevol persona en qualsevol lloc del món en aquell mateix moment. Sé que el procés d’escriptura demana una reflexió, reposar i madurar els esborranys; en canvi el blog, encara que el text que publiquis estigui pulit, està escrit a raig fet, no es pot pas dir que el que dius en cada post hagi reposat gaire... Això no pot ser gaire bo per l’escriptura, sobretot si es tenen certes pretensions de qualitat literària... Aquest és un tema sobre el que haig de reflexionar més, potser canviar alguna cosa del procés d’escriptura... Però el fet que m’urgeixi publicar cada dia una cosa (publicar el blog és una addició), fa que no pugui veure més enllà de la pastanaga del post del dia. I si tal i com ho faig ja em sento realitzada, per què canviar res? De totes maneres, hi haig de pensar a fons, en això...




La veritat al blog


Al blog, hi dius la veritat?


Si la veritat és una ametlla, el que ofereixo al blog és una ametlla garrapinyada...


Clarissa. Llaços imaginaris



 Literatura per què


De jove, la literatura t’estimula i et complementa. De gran, et salva. Un arriba a una edat en què comença a estar tip d'un mateix; però hi ha una porta que et permet sortir del teu jo: la literatura. Quan estàs cansat de ser tu, la literatura és un descans. Una novel·la et convida a ser un altre; un poemari et presenta algú que viu dins teu i no coneixies, i et renoves. Un dia et lleves i sents que la teva personalitat t’engavanya; cap problema: et capbusses en un llibre i te n’emproves una altra. I t'esponges: et deixes influir.


La literatura ens aliena temporalment i a fi de bé. Se’ns endú una estona i quan tornem a casa notem que hem millorat una mica. Som un xic diferents de com érem. Estem salvats.


Joan Calaspeu . UCRONIES