28.10.11

de res

Avui he tingut, amb intermitències, una jornada de treball més llarga que les habituals, de 8,30 a 9, del sol incipient a la nit que s'allarga. Estic cansat, però no em queixo perquè el temps, pluja anunciada a part, ha fluid sense sorpreses.

Imagino, penso, però ara no tinc ganes d'escriure.

A darrera hora els he dit als pares que seria possiblement la darrera reunió amb pares que tindria, que em quedaven dos mesos. Potser per això he concertat més cites que mai.

Que curiós, acabo de repetir la paraula pares, però només n'hi havia dos, la resta eren mares. Per que vénen moltes més mares que pares a les reunions en què es parla dels fills i les filles? Ho podria argumentar, justificar i acceptar esmenes, però ara tinc poques ganes d'escriure.

11 comentaris:

SU ha dit...

Pere, és una situació que mai no viuran els nostres fills perquè tenen dues mares. No sé si és millor o pitjor però, com deia aquella, segur que és diferent...

Un petó,

SU

Clidice ha dit...

hauríem de trobar una paraula neutra per designar els progenitors de les criatures, al cap i a la fi, hores d'ara, cap esquema tòpic ens és vàlid. :) Dos mesos? Per a la jubilació o què?

gatot ha dit...

llegint-te, pere, me n'adono de com de distant és la realitat -altre cop- quan la distància és de menys de cent quilòmetres...

a les reunions d'escola que jo vaig, diria que som fifty-fifty; a l'escola que van els nens no hi ha massificació (són grups de 23 que es desdoblen i es tornen a desdoblar per les optatives i les llengües).

no sé si vas llegir l'article de bibiloni que vaig enllaçar fa alguns dies:

http://bibiloni.cat/textos/genere.html

m'hauria agradat llegir la teva opinió.

Francesc Puigcarbó ha dit...

els paren solen escapolir-se d'aquestes reunions amb una gran habilitat.,

Pais secret ha dit...

Aquest "dos mesos" m´ha caigut com un ruixat inesperat tot i la que està caient.
No vull pensar, ni imaginar ni escriure. Vull creure que tot seguirà com ara.

kika ha dit...

dos mesos? de què? de fer de profe? ????

pere ha dit...

Jo també en tinc una amb dues mares, Su, però no en va venir cap. Sí que deu ser diferent, segurament ni pitjor ni millor, depèn de les mares i els pares. Estic segur qu en el vostre cas del ser millor :-)
Petó


És veritat, clidice, els esquemes més tradicionals han canviat en alguns casos, encara que en molts casos continuen aparentment com sempre.
Tu ho has dit, clidice :-)


Gatot, i encara a menys distància, dins de la mateixa Barcelona, trobaríem diferències importants. El meu centre, a l'Eixample, podríem dir que funciona més o menys com sempre -és a dir, com els 15 o 20 darrers anys- en qüestió de procedència de l'alumnat i d'organització.
No vaig llegir l'article, ho faré.


Al menys al meu institut sol ser com dius, Francesc, sobretot quan els alumnes ja són més grans.


Dona, A., no és motiu de preocupació, espero que no tot segueixi com ara, que tingui més temps lliure, encara que continuï fent alguna cosa dins d'un horari flexible :-)
Ja n'anirem parlant.


Efectivament, kika, de fer de profe. Què et sembla?

Pais secret ha dit...

Ah, d´acord. Anirem llegint.

( la culpa la té la pluja i la saudade)

carina ha dit...

Ja se sap, la canallà és cosa de les mares, els que som profes ho sabem i les que som mares, també. Bon cap de setmana

kika ha dit...

quina enveja... i quins plans tens? ja tens una llista a punt de tot allò que sempre havies volgut fer i fins ara no havies trobat el moment?

pere ha dit...

Per un moment, A., vaig pensar en altres possibilitats d'interpretació. De tota manera, la vida sempre és un regal (al menys ara ho penso) que tal com arriba se'n va, sense demanar permís.

Potser sí, Carina, que ara és així, però quan jo era estudiant venien pare i mare en la majoria dels casos. La veritat és que ara també hi ha un percentagge prou significatiu de pares separats i guanya la custòdia de les mares.
Que hagis passat un bon cap de setmana, carina.

No tinc plans concrets, kika, cosa que no sé si és bona o no. De fet sempre he anat fent, més o menys, el que volia i si no ha estat així tant ha sigut pel temps com pels diners. Aquest segon impediment suposo que es manifestarà amb més força.
Enveja? Ets molt amable :-)