Mentre estic esperant que em cobrin el peix, es presenta a la parada una dona velleta, petita, arrugada, encongida, amb un carret de la compra de colors escocesos. Als ulls, unes ulleres fosques de muntura de pasta. El seu marit, també petit, però encara esvelt, de cabell abundant de color blanc brut, es manté darrere, immòbil, silenciós, només una estàtua que l'acompanya, que avui no sap què dir.
La vella explica la seua història, primer a la peixatera i després a mi, encara que cap dels dos ja no hi podem fer res més que escoltar. Un gos gran acaba de fer una queixalada al seu gosset i l'ha matat. La dona plora. Coses que passen.
Ara, la vella tornarà a casa amb el marit, amb el peix que ha comprat i potser una mica de verdura i de carn, potser de pollastre, com la que devia donar al gosset. Dintre d'una estona potser dinarà, potser, si en té el costum, també parlarà amb el marit. De retorns a casa, al carro, de quadres de colors discrets, al compartiment de fora, els acompanyarà “Chispita”.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
no si has tingut mai gos, però t'asseguro que te'ls arribes a estimar molt.
Terrible, jo de vegades encara somnio els meus gossos, n'he tingut 3 i la veritat es que la relació amb ells es dificil de explicar.
Pobre gent patiran i mes pensant amb la mort que ha tingut.
Molt fina estampa!
ui, es deia Chispita? com la barca on anava a pescar el pare d'en Josep...
si tens gos pots entendre que estiguin tristos. Jo ho estaria molt, molt!
He tingut gossos, Francesc, i els recordo.
Segurament, jaka, no hi ha cap animal que sigui tan proper als humans com els gossos. ës curiós com els humans volem un animal al qual sabem que sobreviurem.
Segur que epr a ells, sobretot per la dona, ha estat una tragèdia.
Em va entrestir l'escena, Alau. No només per la mort de l'animal en si, sinó per les circumstàncies que vaig imaginar.
El que em va semblar de tot plegat, Montse, és que la dona, potser també l'home, tenien poca cosa més, sobretot poca cosa a part del seu temps que s'acaba.
per comentaris que he sentit a vegades a gent gran, la mort està molt més a l'ordre del dia i, en part, s'hi acostumen. avui s'ha mort la maria, demà, "chispita"...
saben millor que natros, que també ho hauríem de saber però no hi pensem tan sovint, que en qualsevol moment seran ells. n'hi ha que ho desitgen. i n'hi ha que, en part, d'alguna manera "celebren" (a part de la tristesa que puguen sentir) poder pronunciar la mort dels altres, perquè és senyal que estan vius.
Sí que és veritat que com més gran ets més saps la mort, però en el cas de "Chispita", no tant com tu dius i jo entenc que és així, sinó com la pèrdua d'algú que donava vida a qui ja sap que li'n queda molt poca i que ja no la troba en la seua pròpia generació.
Publica un comentari a l'entrada