dotze poetes i alguns versos

Alguns dies entro al Palau Robert per la porta del Passeig de Gràcia . El palau, fet construir per Robert Robert, marquès de Robert, comte de Serra, Sant Iscle i Torroella, Gran d'Espanya, diputat i senador a principis del segle XX, etc., qui se'n recorda? Rarament, encara que m'agrada, m'aturo en el jardí, sinó que continuo cap a Rosselló, a través del túnel que ara és propietat d'un hotel. En el meu caminar es tracta només de dissoldre's un moment en aquests espais quiets, gairebé sense temps, que encara abunden a la ciutat.

El dimecres, en passar per davant de les antigues cotxeres, vaig veure que hi havia una exposició: Homenatge a 12 poetes catalanes (Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu, Simona Gay, Rosa Leveroni, Montserrat Abelló, Felícia Fuster, Maria Beneyto, Maria Àngels Anglada, Quima Jaume, Olga Xirinacs, Marta Pessarrodona i Maria Mercè Marçal). Vaig entrar a la sala. A les parets, un plafons il·luminats recordaven en ordre alfabètic alguns detalls biogràfics de les homenatjades i es completaven amb petits fragments de la seua obra. Al mig, en les urnes de vidre rodejades pels plafons, uns quants llibres, majoritàriament tancats, mostraven títols llunyans en el temps o més recents. Tocant-se els caps, per exemple, l'obra poètica d'Olga Xininacs, oberta per les pàgines 360 i 361 (LA PLUJA arriba amb pausa dins del bosc... // OBRO A l'espai un gran desig de tu...) amb els cinc exemplars tancats i “exclosos de préstec” de Maria Antònia Salvà ( Espigues en flor). Felícia Fuster descansa a la paret amb Maria Beneyto, però sota el vidre comparteix espai amb Maria Àngels Anglada; els llibres, closos. Quima Jaume, en pàgina oberta, felicita Carner en el seu aniversari potser des de la llunyania de Cadaqués:
Érem les donzelles
de milnoucentsdeu
tan enamorades
d'una sola veu!
...


A la sala érem tres.

En la sala del costat, també rectangular, uns bancs de fusta rivetejats de vermell s'encaren amb una pantalla, l'única llum en la penombra, on és entrevistada Montserrat Abelló. Dues dones de cabells blancs seguien les seues paraules dimecres; ahir, una, dreta a l'esquerra. Ahir, a la sala gran, la dels llibres i els esbossos biogràfics em trobava sol quan va venir el guàrdia a dir que era l'hora de tancar. -Adéu. -Adéu.

Tot plegat, vaig tenir la impressió d'estar en un espai funerari amb uns sarcòfags de vidre que guardaven les paraules en llibres misteriosos que només es poden veure, però que no es poden tocar; en el millor dels casos, algun volum deixa anar unes paraules, uns pensaments, unes sensacions, una complicitat, que són tan poca cosa per a comprendre... Ajuden a entendre o a saber- uf, el desig de saviesa!- els recordatoris de els parets, però tot fa sensació de passat, com de mort. I malgrat tot, totes les poetes són ben vives, han de ser ben vives, totes, i hauríem de poder captar la seua vitalitat, les seues emocions, les seus renúncies, les seues alegries, les seus tristors, els seus dubtes, els seus misteris,els seus jocs... en els milers de versos que van escriure o en els que encara escriuen. No es pot fer que ploguin paraules que et deixin ben xop en aquestes exposicions? No pot ser que els versos -centenars de versos- t'acaronin, com una brisa suau, les galtes? No es possible que uns poemes et facin estremir com ho fa un llamp sobtat i resplendent el cel? No és possible que t'arribin tantes lletres com l'aire que et penetra i que et fa viure? Paraules i més paraules i encara més, com les estrelles del cel o les fogueres de l'infern. Versos antics o nous, o ratlles sense versos que no s'acaben mai. Aquests són els desitjos.

Després comprens. Has d'anar a buscar els versos i els camins a les biblioteques, a les llibreries, a casa... Jo vaig continuar fins al carrer de Mallorca. A casa m'esperaven altres versos, vells i nous.