volem sants catalans!

Dissabte passat vaig ser testimoni -i càmera en exclusiva- gairebé casual d'una part d'una commemoració barcelonina que no va tenir més transcendència perquè els temps prioritzen altres focalitzacions: la notícia de la proclamació oficial de la santedat de Josep Oriol.

Una petita comitiva, formada per músics, una mula i un cavaller a cavall, va arribar, com si venguessin de Roma, a la plaça de la Cucurulla. Entenc que la música subratllava l'alegria de la jornada. Una mica més tard, les autoritats eclesiàstiques de la ciutat, amb olor d'encens, van presentar-se pel carrer de la Portaferrissa. El cavaller va donar la nova: Josep Oriol ja era oficialment sant. El qui venien de Roma i els ui els esperaven van dirigir-se en processó fins a l'església de Santa Maria del Pi, on van representar un retaule amb alguns episodis de la vida del sant.

Em temo que el públic en general que va presenciar la trobada no tenia gaire idea de què tractava tot l'assumpte i més aviat devia pensar que no calia tant d'enrenou per comunicar un fet que actualment s'hauria pogut saber a l'instant a través d'una trucada de mòbil. Més enllà dels vestuaris, em va semblar que un dels detalls que cridava l'atenció del públic més jove era la tonsura que presentaven alguns dels participants, i que jo mateix no sé si corresponia a la realitat o a la representació.

En fi, tot això són assumptes menors. A mi se'm va acudir que és estrany que encara no es reivindiqui explícitament la preeminència dels sants catalans sobre els forans. Es veritat que això dels sants va de baixa, però crec que la majoria dels catalans encara fan petites celebracions el dia que el santoral indica el seu nom. Jo, per exemple, el dia 19 vaig felicitar els meus quatre cunyats -tots els que tinc- que es diuen Josep, i ben contents que estaven. Però, per què celebraven el seu sant sota l'advocació d'un personatge que, en el seu cas, era hebreu? Comprenc totes aquestes qüestions de la tradició, del prestigi, i de qui comença primer sempre té algun avantatge, però arriba el moment que un ha de reflexionar i replantejar-se la seua vida, i un dels primers fets de qualsevol vida és el nom que l'identifica. D'acord, t'han batejat Josep, no s'hi pot fer res, no vols ser desagraït envers als pares, però et queda la llibertat de mostrar la teua voluntat de ser fidel a una terra. Quina manera millor de demostrar la fidelitat i l'homenatge al país que fer una de les teues celebracions en honor d'un sant del territori? Que alguns no tenen altre remei que celebrar el seu sant recordant un personatge hebreu, grec, germànic, espanyol o de qualsevol altra procedència? Ja s'ho faran. Però als qui ho tenen fàcil, que facin el senzill pas reivindicatiu. A veure si l'any que ve podem sentir alguns que diuen: no, el meu sant no és el 19, és el 23. Si això és així, potser haurem fet un gest petit, però d'un simbolisme important en el nostre procés d'independència, en què cada pas que fem, per insignificant que pugui semblar, compta. Ei, i que consti que no dic que els pastissers no puguin aconsellar menjar crema catalana el 19 i el 23, que les sumes sempre són millors que les restes, sobretot si contribueixen a endolcir la nostra vida.