xarxes, pescadors i peixos

És ben curiosa aquesta xarxa formada pels blocs (les altres xarxes, també virtuals, m'interessen menys) on cada dia som al mateix temps pescadors i peixos. Pesquem peixos coneguts que tornem a deixar anar per tornar a capturar-los l'endemà o l'altre o al cap d'un temps; peixos de colors que un dia ens sorprenen i l'altre no tant,i que potser un dia desapareixen definitivament. De la mateixa manera que pesquem ens convertim en peixos que nadem fins que acabem en la xarxa d'algú que ens mira o ens remira i ens deixa marxar fins que torna a capturar-nos.

Els vells pescadors solem tenir xarxes de malles fetes a mida on al cap de temps sempre vénen a parar els mateixos peixos, que ja coneixem, però que sempre ens presenten alguna novetat perquè el mar és molt gran i els viatges mai no són iguals.

A vagades, a la nostra xarxa, vella, s'enganxa algun peix nou. El mirem, l'escoltem, mirem si fa la mida que ens agrada. Segons com, li parlem o el deixem anar. Apedacem la xarxa i afegim malles de noves mides, o no.

Ahir, mentre pescava, vaig trobar un peix nou, pescat en una altra xarxa, que a penes coneix les paraules dels pescadors. Deia, no a mi, sinó a ell mateix:

Ningú em llegeix
així puc dir el que vulgui,
si escrius coses i ningú les llegeix,
és com si no ho diguessis?
Paraules que es perdran
per la xarxa virtual
que no és real
i on tot existeix

 Un peix desconfiat que fa temps que corre i que no pesca, que ens deixa anar històries velles i senzilles de mars properes i sols que es ponen, que ens diu de mals de panxa i de bancs freds d'hivern, del temps que passa i que era i no és... i de raïls interminables... Realitat i virtualitat, tot és u i tot és diferent. Pescadors de paraules, sempre trobem peixos nous.