dia de les terres

M'allargo ja a l'hora de dinar a la festa que han muntat els de l'espai País Valencià al Passeig de Sant Joan, a tocar de la Travessera i encara sóc a temps de flairar les quatre paelles -una de verdures- que estan fent i d'escoltar la xaranga La mentireta que amenitza l'espera. Al costat del foc, un xiquet, el més menut, porta una samarreta antiga del Barça amb un nom que fa temps que no he vist imprès: Guardiola. Encara no sé si és un bon auguri o un senyal de fidelitat passi el que passi.

 Torno a la tarda al mateix lloc per veure com arriba la mateixa xaranga i anima el personal, fins i tot l'autòcton d'una certa edat que s'atreveix a seguir els passos dels moros o dels cristians mentre una espontània que he de suposar valenciana marca perfectament el ritme esquerra i dreta, endavant i endarrere d'una batalla sense sang. Sona algun tro escàs de pólvora. No em quedo a veure els diversos grups que actuaran sinó que baixo tot el passeig fins arribar a la Fira de la Terra del Passeig Lluís Companys i del parc de la Ciutadella (ahir en parlava en un post que se'm va esborrar perquè el meu blogger s'ha tornat inestable en represàlia a algun comportament propi que ignoro). Els firaires, inclosa la dona del meu cunyat, que ven fums, diuen que no hi ha tanta gent com l'any passat, però a mi em sembla una orgia de cares, colors i olors, d'un altre món que només alguns dies és possible de contemplar tan concentrat, tan atractiu, tan aliè a tot el que no sigui el que l'envolta. Un món que continuarà demà i que a penes s'immuta quan a quarts de nou un tro subtil anuncia pluja i que jo intueixo com una derrota imminent.

 Ja a la vora de casa, en xopen unes gotes desproporcionades, just abans de trobar un excompany de feina que des de l'exterior mira la televisió d'un bar. La Joana li comenta el seu malestar pel resultat del partit. La Joana no sap que el meu amic és del Madrid i que porta anys sofrint estoicament els comentaris dels altres. Ai, el dilluns!

 Mentrestant, continuo pensant que malgrat la publicitat institucional, comercial i amical, no sé quins llibres compraré mentre el meu amic tregui pit el dilluns, ni si la rosa vermella sense perfum trigarà gaire a esfullar-se. Però tot això serà dilluns, ara toca una mica de música de diumenge.