llibertat d'expressió

Mai com ara la llibertat d'expressió, que no implica veracitat d'informació -la veritat, com tothom sap és una abstracció- ha estat tan universal. Qualsevol pot dir el que pensa -o el que vol dir o sap dir o li diuen que digui- a través dels mitjans digitals, com jo mateix en aquest moment. Mai com ara hem pogut saber, gràcies als mitjans digitals, que es diu en qualsevol lloc del nostre planeta, malgrat que podríem fer servir els nostre temps, sempre tan limitat, en moltes altres coses que de cap manera se m'acudirà enumerar. Mai com ara, la cultura del món, de manifestacions secularment tant diverses, ha estat tan prop de convertir-se en en un fet tan homogeni com ja ho és l'economia. En definitiva, mai com ara hem arribat a tenir consciència que, si fa no fa, tots som més o menys iguals, o ho serem aviat; bé, econòmicament no serem tan semblants, però com deia una pintada de la manifestació de l'altre dia: El dinero no existe. Segurament qui la va escriure volia dir que ell feia temps que no el veia i que subsistia gràcies a altres mitjans que no especificava, que tot és possible.

En fi, que jo estic content de poder escriure cada dia sense cap despesa a través de l'altruisme de Blogger, que em permet expressar-me sense demanar res a canvi i sense obtenir cap guany; i si sobtadament em fa pertànyer al domini "es" alguna raó de pes deu tenir. I agraeixo que Facebook em publiqui les poques coses que dos o tres vegades l'any se m'acut de penjar, i encara més li agraeixo que em suggereixi amics amb interessos comuns; i tant de bo que qui sigui de Facebook guanyi força diners en la seua nova sortida a la Borsa. I m'agrada saber que You Tube està disposat a publicar els meus vídeos, sovint sense gaire sentit, però que a mi i alguns altres ens distreuen una estona; encara que de tant en tant em digui alguna cosa, en castellà, és clar, com : Tu vídeo "Angoixa" puede incluir contenido cuya propiedad o licencia corresponde a The Orchard Music, pero sigue estando disponible en YouTube. En algunos casos, se podrán mostrar anuncios junto a él. Entenc que agafar una sardana d'Enric Casals, germà de Pau, sense demanar permís a ningú, per molt que jo sigui propietari del CD, i afegir-hi imatges diverses per tal d'expressar-me sense ànim de lucre, alguns ho poden considerar legítim, però que abans hauria d'haver-me assabentat si The Orchard Music havia arribat a algun acord d'exclusivitat amb la família Casals. I encara gràcies que el fet que el Santander, o qualsevol altra empresa altruista, inclogui publicitat en el vídeo fa que es pugui continuar veient malgrat la seua falta de qualitat. Acabo, una vegada més, amb música, a la salut de la llibertat d'expressió: