16.4.12

l'ofici de lector

Alguna vegada he llegit algun escriptor -em refereixo sobretot als escriptors que publiquen i surten als mitjans- que referint-se al seu procés de creació repetia les famoses paraules de Churchill en el seu discurs de 1940; d'altres -homes inclosos, sobretot homes- parlaven del dolor del part i de situacions semblants. Jo no trobo gaires dificultats ni penalitats en l'ofici d'escriptor, una altra cosa és publicar i vendre. A la fi, l'escriptor s'ha de concentrar únicament en una sola obra -i si simultanieja és cosa seua- , la que va escrivint. Podríem dir que el seu ofici segueix una única direcció per bé que algun cop hagi de fer petites marrades en el camí que s'ha traçat o s'hagi de detenir a reflexionar sobre algun aspecte de la creació que, en la majoria dels casos, sap com acabarà o, si no ho sap, sol arribar a un final on abans s'escrivia la paraula fi.

L'ofici realment complicat, gairebé agònic, és el de lector. El lector, fins i tot aquell que inicialment té alguna idea sobre el que voldria llegir, una idea que sol ser més aviat vaga i sovint conseqüència de lectures anteriors, sempre es troba -cada dia més- amb multituds de camins a seguir. Tria una obra nova d'un autor desconegut perquè algú li ha recomanat? Es deixa guiar per la intuïció d'un fulleig ràpid a peu de prestatge de llibreria? Continua amb un autor conegut perquè una obra seua li va proporcionar una felicitat esperada o inesperada? S'empassa, per amistat, els poemes d'algú que ha aconseguit editar gràcies a la generositat obligada d'una editorial petita? Rellegeix una novel·la que ja no recorda prou bé perquè té la lleugera sensació que fa vint anys s'ho va passar molt bé amb la seua lectura? Fa cas del cànon del mandarí dels cànons? Els interrogants són infinits.

Imaginem que el lector ja ha començat el llibre, no importa el gènere, les pàgines, l'edat o el sexe de l'escriptor, el tipus de lletra, etc. Cal que continuï fins al final per posar a prova la seua paciència o a l'espera d'una alegria lectora que no acaba d'arribar? Ha d'anar llegint perquè el llibre té alguna cosa interessant cada cinc o sis pàgines? Ha d'alentir la lectura perquè pensa que ha trobat una de les obres de la seua vida i qui sap quan apareixerà la següent? Ha de fer un exercici de diacronia per tal de relativitzar el que llegeix? Hauria d'haver assistit a un curset sobre pràctica lectora impartit per reconegudes autoritats sobre el tema? Ha d'escriure una carta a la premsa -o a l'autor- per expressar les qualitats o el fàstic que li produeix la seua lectura? Els interrogants continuen sent infinits i s'accepten suggeriments.

Algú em podria dir que com a mínim el lector té un avantatge sobre l'escriptor, que de fet es dedueix a partir d'algun dels interrogants anteriors: pot deixar la lectura en el moment que vulgui i començar-ne una altra, o no continuar amb el seu ofici de lector. Bé, aquesta possibilitat també la té l'escriptor: pot deixar d'escriure la seua obra del moment i començar-ne una altra o, encara millor, pot dedicar-se a un altre ofici.

De tota manera, encara que a vegades costi d'admetre-ho, l'ofici d'escriptor i el del lector, tan interdependents, una vegada s'han començat, són de per vida i costa molt de deixar-los. No s'hi pot fer res i si l'experiència sembla adversa, només queda el consol de recordar les paraules de Chrurcill en el seu discurs de l'any 1940 i l'espera de la satisfacció de la victòria final que arriba de tant en tant.