calendaris

Que curiós aquest temps en què el meu temps és cada cop més lent i més accelerat. Passen els dies de sol encara baix i de llunes que moltes nits em perdo com si fossin un buf impossible d'abastar. Només, de tant en tant, una paraula, una conversa, una imatge, una olor, una melodia... que la meua memòria fixa, provisionalment, ho sé.

Dies gairebé sense calendaris més enllà dels que marquen, amb tots els seus matisos -amb els que jo puc percebre-, la llum i la foscor, el fred i la calor...

A casa, cada vegada hi ha menys calendaris de paper. Conservo encara el darrer full del vell calendari, que tant m'agradava rebre, dels Germans de Sant Joan de Déu; ja han passat dos anys i uns dies. Al seu costat, el novembre i el desembre de 2011del calendari allargat de Bromera que ja no m'enviaran més, ni l'agenda, ni el bolígraf, ni algun llibre... Despús-ahir vaig penjar a la cuina el calendari de La Caixa. Me'l van passar, després de petites vacil·lacions, en una d'aquelles cabines envidriades de la meua oficina: “Amagui'l, només ens n'han donat 150. Més valdria que no n'haguessin fet cap.” A la llibreria del menjador hi ha un calendari tipus punt de llibre que em van donar a la llibreria El Cucut quan vaig demanar un llibre que no tenien però que podien encarregar, a portar en tres o quatre dies. Aquí, on abans preparava les classes, vaig obrir ahir un calendari de sobretaula dedicat a la lluna que vaig comprar el mes de desembre a la Catalònia. Em diu que demà serà lluna nova i a l'altra pàgina em presenta el cel de gener abans i després del sol. En pàgines anteriors, fotografies amb llunes diverses i fragments de poemes:

Contempla i oblida,
no temis la nit.
Espera el nou dia
amb un cant no dit.

Joan Vinyoli

P.S. Encara no he comprat el Calendari dels Pagesos. A veure si demà, si me'n recordo, encara en trobo.